"De vegades podem passar-nos anys sense viure en absolut i,
de sobte, tota la nostra vida es concentra en un sol instant" (Oscar Wilde)
El passat i la seva influència sobre la depressió està basat en la nostra actitud davant els pensaments que alimentem de forma continuada. Quan entrem al bucle de contestar a les preguntes que ens assalten en comptes de deixar-les passar i ocupar la nostra ment en els pensaments de la situació present i que depèn de nosaltres.
-Per què vaig haver de actuar com ho vaig fer i així condemnar-me a una vida de dolor?
-Per què vaig prendre aquella decisió i no una altra?
-Per què em vaig casar amb aquesta persona quan tots em deien que era un error?
-Per què vaig triar la carrera que em deien i no la que jo volia?
A aquests i molts altres perquès li solen seguir altres i altres, ja que les respostes ni ens satisfan ni ens solucionen els dubtes. Primer perquè són preguntes absurdes que no poden obtenir respostes intel·ligents; perquè -el que pertany al passat avui no tenim possibilitat de canviar-ho-, senzillament perquè JA VA SER.
Hi ha persones que viuen totalment atrapades en aquest passat contestant de manera obsessiva a aquest tipus de preguntes absurdes amb l'esperança d'obtenir respostes que ho justifiquin o alliberin, i l'únic que aconsegueixen són generar sentiments de frustració, d'ira, de culpa i de tristesa per allò que podría haver estat i no va ser. Sentiments que desencadenen estats més o menys depressius que la persona si no canvia d'actitud arrossegarà com una xacra fins que arribi a la comprensió de com neix i es manté el seu problema; amb el que arribat en aquest punt tan important, podrà prendre les regnes de la seva vida i canviar-la.
També es pot presentar el diàleg absurd amb els clàssics isis ...
- "I si en lloc d'haver triat allò, hagués triat allò altre"?
i una infinitat de "I sis ..." absurds que alimenten diàlegs interminables i que ens condueixen a una derrota total, perquè ... senzillament no ho vam fer, i pensar-hi és una condemna que ens pot lligar a aquest passat amb el que ens impedeix viure el present.
Per tot això, és important tenir en compte que cada vegada que contestem a aquests perquès o aquests "isis", entrem en el parany que ens condueix a la patologia.
Una altra forma d'entrar en una actitud obsessiva està relacionada amb els pensaments referents al futur. En aquest cas la inseguretat i la por atrapen la persona portant-la a través d'una espiral de pensaments alarmants i temuts. I per això mateix hauríem de tenir en compte que "si mirem el nostre futur amb la inseguretat i la por del'avui, l'únic que aconseguirem serà projectar i crear un futur en què ens veurem insegurs i amb tota mena de pors". En aquests casos, les preguntes serien més aviat del tipus:
- I si les coses no em surten com espero ?
- I si tinc un problema de salut i ...?.
- I si no aprovo, supero, encerto aconsegueixo ...? ; o...
- Què passaria si em deixés la meva parella?
- Què passaria si perdés la feina ... la meva salut ... el meu estatus ...?
L'evidència del que dic és fàcilment constatable. N'hi ha prou que ens imaginem un d'aquests panorames temuts durant uns minuts, i observem el canvi que es produeix en el nostre estat anímic i les sensacions del nostre cos. Ara imaginem que no és només uns minuts, sinó que d'això hem fet un hàbit.
- Com podem sentir-nos?
Concretant i perquè quedi clar: "La persona que viu atrapada en les situacions traumàtiques i negatives del seu passat tindrà una tendència i actitud depressiva, mentre que la que viu enfocada en els temors i inseguretats del present, desplaçant-les i enfocant al futur, serà una persona que visqui a l'ansietat i la por ".
Resumint encara més. Tot està en la nostra ment. Fa anys vaig adoptar l'analogia de comparar la ment amb la nostra secretària. Pot ser una secretària molt fidel i eficient, o per contra, una secretària que només ens porta problemes i complicacions; però tot i així no ens atrevim a canviar-la.
Els fets o situacions són els que són. Puc rebre una mala notícia i donar-li voltes i voltes sense resultat, o puc acceptar que aquesta situació ha transcorregut d'aquesta forma i no d'una altra, i dedicar únicament l'atenció que estigui a la meva mà.
Puc seguir donant voltes a tots els pensaments alarmants que em vénen sense parar i sense benefici cap, o puc eradicar de la meva ment els que no són útils per a res.
L'elecció és nostra. Només hem d'aprendre a fer-ho. Igual que aprenem d'altres disciplines que ens costen temps i diners. Hi ha una gimnàstica física fàcilment constatable. De la mateixa manera hi ha una altra gimnàstica mental amb la qual obtindrem els resultats esperats aplicant el temps necessari.
Jeroni Hernàndez
Terapèuta i Coach Personal a Sabadell
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada