Cada día tomamos decisiones. A cada momento. A veces somos más conscientes de ello, otras ni nos damos cuenta; unas son más banales, otras más trascendentales. Pero siempre estamos tomando decisiones. Y es que la vida nos obliga continuamente a elegir. Pero no por habitual, esta práctica sea más placentera. Todo lo contrario. Hay personas que tienen miedo a decidir, que sienten pánico ante la idea de tener que escoger. Y eso las puede llegar a incapacitar en su día a día, porque como asegura el psicólogo Giorgio Nardone en su último libro, El miedo a decidir , un día u otro nos tocará decidir.
Delegar la responsabilidad de elegir en otros, explica Nardone, es una de las tácticas que utilizan estas personas ante el pánico que experimentan frente a una elección. “Pero sólo eres libre cuando eres responsable de tus decisiones”, explica el psicólogo italiano a La Vanguardia. “Es un gesto de libertad diaria, pero la mayoría quiere menos responsabilidad, cuando en realidad, a mayor responsabilidad, mayor libertad”, remata.
Sólo eres libre cuando eres responsable de tus decisiones
GIORGIO NARDONE (Psicólogo)
Ante la toma de una decisión, hay cinco miedos, según Nardone, que pueden entrar a escena:
El miedo a equivocarnos, a no estar a la altura, a exponerse al juicio de los demás, a perder el control y a la impopularidad. El primero es el más recurrente, quizás el más universal, y es que “queremos evitar el error”, esgrime este psicólogo. Mientras que tras el segundo puede esconderse una baja autoestima, o lo que vendría a ser lo mismo: la idea de no ser capaz “de tomar la mejor decisión”, como relata en el libro este especialista, creador de la Terapia Breve Estratégica y uno de los mayores exponentes de la llamada Escuela de Palo Alto.
El miedo a exponerse al juicio de los demás, como el de equivocarse, quizás sea uno de los más extendidos, aunque seguramente constituya uno de los más paradójicos. Y lo es por el simple hecho de que lo que piensen los demás de una persona trasciende al control de ésta. Es una utopía querer controlar los juicios de los otros, como lo es querer tener la certeza de que seremos capaces de controlar la nueva situación que se derive de la toma de una decisión.
Ya lo decía Buda: “La búsqueda de certidumbre conduce a la incertidumbre”.
“No hay que caer en la trampa del exceso de rigor”, escribe Nardone en su última obra, y es que “conduce a la asfixia de la capacidad”. “Tenemos que acostumbrarnos a vivir con la probabilidad y no con la certeza, porque de ahí sólo partimos hacia la inseguridad y al bloqueo”, agrega.
Con respecto al miedo a la impopularidad, Nardone resume su punto de vista a través de una sentencia muy explícita: “Saberse amado es una necesidad primordial, pero la necesidad de sentirse amado por todos es su expresión disfuncional”. Al final todo se reduce a lo que hace ya más de 1.500 años sentenciaba el filósofo estoico Epicteto: “No son los hechos en sí los que perturban a los hombres, sino los juicios que los hombres formulan sobre los hechos”.
Una idea, ésta, que Nardone remata en su libro citando a Ludwig Wittgenstein, quien aseguraba que “la realidad es el fruto del lenguaje que utilizamos para describirla”.
Preguntas incorrectas
Hay que tener en cuenta también que, a veces, la respuesta a un dilema se convierte en una quimera porque la pregunta está mal planteada y, en consecuencia, no tiene solución, tal como defendía Immanuel Kant. “O concretamos las preguntas o lo único que hacemos es crear contextos indecidibles”, señala Nardone. Para este psicólogo también es necesario acabar con la idea falaz de la existencia de decisiones irrevocables, porque es un planteamiento incierto. Muchas veces se puede deshacer lo hecho.
La realidad es el fruto del lenguaje que utilizamos para describirla
LUDWIG WITTGENSTEIN (Filósofo)
De lo que relata Nardone en ‘El miedo a decidir’ se extrae la idea de que lo más importante a la hora de elegir es la gestión del miedo. “Sólo quien ha tenido miedo puede ser valiente; lo demás es únicamente inconsciencia”, arguye el psicólogo italiano en su libro. Y es que para él es evidente que todos tenemos miedo, pero la diferencia entre el valiente y el miedoso es que “el primero lo acepta y lo gestiona, mientras que el segundo no lo acepta y lo sufre”. En consecuencia, es evidente que el camino a seguir no es evitar el miedo, ya que “cuanto más se evita”, esgrime, “más se alimenta”. Este psicólogo asegura que la única vía para superar el miedo es evocándolo. Vendría a ser como lo que defendía en su día William Shakespeare, quien postuló que “el loco es aquel que intenta expulsar su propia sombra y se pierde en ella”. Nardone habla de practicar la “tortura voluntaria”, que consiste en dedicar cinco minutos al día a evocar pensamientos e imágenes no deseadas para que la mente acabe rechazándolas con el tiempo. “Es la estrategia de echar más leña al fuego”, apunta.
Así pues, todo se reduce a tener la capacidad de enfrentarnos a nuestros miedos a la hora de decidir, algo relativamente fácil de teorizar pero difícil de llevar a la práctica. Pero lo cortés no quita lo valiente, y como reza un conocido koan japonés: “Aplazar las decisiones nos hace perder la capacidad de decidir”.
Artículo del psicólogo y psicoterapeuta Giorgio Nardone.
dijous, 19 d’octubre del 2017
Giorgio Nardone: “Tenemos que habituarnos a vivir con la probabilidad y no con la certeza”
Etiquetes de comentaris:
certesa,
decisions,
llibertat,
Nardone,
pors,
probabilitat,
responsabilitat
dissabte, 14 d’octubre del 2017
OCUPACIÓ VERSUS PREOCUPACIÓ
Començo qualsevol tractament o trobada d'ajuda amb preguntes semblants a aquestes.
No sé si vaig ser jo o una altra persona el que va encunyar aquesta frase: "Els nostres pensaments creen la nostra realitat", però la faig servir des de fa tants anys que la considero meva. I ho faig amb molta freqüència perquè en els enregistraments que realitzo en teràpia per entrenar al pacient en autocontrol, o en el transcurs del context terapèutic la repeteixo de moltes maneres, amb l'objectiu que provoqui una atenció transformadora als pensaments limitants o negatius que la persona pugui arrossegar. He triat aquest tema ara perquè a causa del moment soci polític pel qual passem, observo la gran preocupació obsessiva de moltíssimes persones pel desenvolupament del mateix.
Això és així perquè tant en una situació com la present com en temes quotidians de la nostra vida, hi ha poques persones que hagin adquirit l'habilitat de viure el present, sense veure's arrossegades per pensaments del passat o del futur. I si mirem només amb una miqueta de deteniment, podrem observar que aquestes preocupacions són totalment inútils, perquè no depenen de nosaltres, o no depenen de nosaltres en el moment; però en canvi són fonts de malestar, ja que originen preocupació i ansietat totalment evitables, si les deixem passar i ens enfoquem únicament en allò que sí que depèn de nosaltres.
Per fer-ho més clar faré servir alguns exemples. Hi ha una allau de notícies amb opinions d'innombrables fonts de diversa índole que parlen sobre el preocupant moment actual. Estem envaïts i ens envaim de watsapps enviant i reenviant totes aquestes informacions reals, hipotètiques o desgavellades. Tot això ha creat un clima de tensió, de por i d'incertesa del que poques persones s'escapen.
Les meves preguntes estarien enfocades en què poguessis analitzar de quina manera permets que tot això afecti la teva vida personal.
T'ocupes d'allò que depèn de tu i per tant pots actuar?
O per contra ets d'aquestes persones que vas emetent alarmisme i et preocupes per coses sobre les quals no tens ni pots tenir cap control o influència?
Resumint-ho senzillament. Ets de les persones que "s'ocupen" o de les que es "preocupen"? La diferència és molt clara.
Les persones que s'ocupen, fan allò que depèn d'elles, i per tant són i se senten feliços amb l'acció. Creixen, progressen, van cap als seus objectius. Són persones pro actives.
Les que es preocupen no fan res de res. Només es queixen de com van les coses i viuen en la lamentació constant sense posar-se en acció. Són persones reactives i això podria ser per dos motius:
Un. No depèn d'elles, en aquest cas, haurien de deixar de pensar en el motiu de la preocupació per no entrar en l'ansietat i en el gran i inútil desgast energètic, que les pot portar a trastorns de la son, tristesa, frustració, etc.
Dos. No són capaços de fer res per falta de formació. En aquest cas sempre podrien aprendre a fer alguna cosa. Deixar de lamentar-se i veure de quina manera podrien fer allò que sí poden.
Aquesta actitud és molt comú en una immensa majoria de la població.
Està basada en la creença equivocada que "si no et preocupes" significa que les coses no t'importen i per tant no ets bona persona; però el resum final és: Aquesta creença és totalment falsa perquè quan penses en un ésser estimat amb llàstima o únicament amb sentiments de més o menys preocupació, no només no l'ajudes en absolut; sinó que tu et generes un malestar inútil i infructuós, i en aquest cas, aquest és el sentiment que li transmetries a aquesta persona. Val a dir que això es pot aplicar també a situacions de tota mena: laborals, social, etc.
Fem nostre la premissa:
"Si depèn de tu. ¡Ocupa't! I si no depèn de tu, despreocupa't!"
Jeroni Hernàndez
Terapèuta i Coach Personal a Sabadell
- On focalitzes la teva atenció?
- Cap a on van els teus pensaments la major part del temps?
No sé si vaig ser jo o una altra persona el que va encunyar aquesta frase: "Els nostres pensaments creen la nostra realitat", però la faig servir des de fa tants anys que la considero meva. I ho faig amb molta freqüència perquè en els enregistraments que realitzo en teràpia per entrenar al pacient en autocontrol, o en el transcurs del context terapèutic la repeteixo de moltes maneres, amb l'objectiu que provoqui una atenció transformadora als pensaments limitants o negatius que la persona pugui arrossegar. He triat aquest tema ara perquè a causa del moment soci polític pel qual passem, observo la gran preocupació obsessiva de moltíssimes persones pel desenvolupament del mateix.
Això és així perquè tant en una situació com la present com en temes quotidians de la nostra vida, hi ha poques persones que hagin adquirit l'habilitat de viure el present, sense veure's arrossegades per pensaments del passat o del futur. I si mirem només amb una miqueta de deteniment, podrem observar que aquestes preocupacions són totalment inútils, perquè no depenen de nosaltres, o no depenen de nosaltres en el moment; però en canvi són fonts de malestar, ja que originen preocupació i ansietat totalment evitables, si les deixem passar i ens enfoquem únicament en allò que sí que depèn de nosaltres.
Per fer-ho més clar faré servir alguns exemples. Hi ha una allau de notícies amb opinions d'innombrables fonts de diversa índole que parlen sobre el preocupant moment actual. Estem envaïts i ens envaim de watsapps enviant i reenviant totes aquestes informacions reals, hipotètiques o desgavellades. Tot això ha creat un clima de tensió, de por i d'incertesa del que poques persones s'escapen.
Les meves preguntes estarien enfocades en què poguessis analitzar de quina manera permets que tot això afecti la teva vida personal.
T'ocupes d'allò que depèn de tu i per tant pots actuar?
O per contra ets d'aquestes persones que vas emetent alarmisme i et preocupes per coses sobre les quals no tens ni pots tenir cap control o influència?
Resumint-ho senzillament. Ets de les persones que "s'ocupen" o de les que es "preocupen"? La diferència és molt clara.
Les persones que s'ocupen, fan allò que depèn d'elles, i per tant són i se senten feliços amb l'acció. Creixen, progressen, van cap als seus objectius. Són persones pro actives.
Les que es preocupen no fan res de res. Només es queixen de com van les coses i viuen en la lamentació constant sense posar-se en acció. Són persones reactives i això podria ser per dos motius:
Un. No depèn d'elles, en aquest cas, haurien de deixar de pensar en el motiu de la preocupació per no entrar en l'ansietat i en el gran i inútil desgast energètic, que les pot portar a trastorns de la son, tristesa, frustració, etc.
Dos. No són capaços de fer res per falta de formació. En aquest cas sempre podrien aprendre a fer alguna cosa. Deixar de lamentar-se i veure de quina manera podrien fer allò que sí poden.
Aquesta actitud és molt comú en una immensa majoria de la població.
Està basada en la creença equivocada que "si no et preocupes" significa que les coses no t'importen i per tant no ets bona persona; però el resum final és: Aquesta creença és totalment falsa perquè quan penses en un ésser estimat amb llàstima o únicament amb sentiments de més o menys preocupació, no només no l'ajudes en absolut; sinó que tu et generes un malestar inútil i infructuós, i en aquest cas, aquest és el sentiment que li transmetries a aquesta persona. Val a dir que això es pot aplicar també a situacions de tota mena: laborals, social, etc.
Fem nostre la premissa:
"Si depèn de tu. ¡Ocupa't! I si no depèn de tu, despreocupa't!"
Jeroni Hernàndez
Terapèuta i Coach Personal a Sabadell
Etiquetes de comentaris:
créixer,
ocupació,
pors,
preocupació,
present,
proactivitat,
reactivitat
Subscriure's a:
Missatges (Atom)