Estem a punt d’acabar un nou any i vull compartir unes reflexions al voltant del mon de la parella, ja que és un tema de freqüents consultes en el nostre treball.
De manera alarmant em venen persones amb dinàmiques emocionals disfuncionals referents a les parelles i l’enamorament cec i malaltís. És per això, que un cop més, desitjo compartir algunes reflexions que crec seran útils per a qui tingui orelles i autèntiques desitjos de canviar.
És curiós i bastant trist veure com les persones ens anul•lem en nom de mal entès amor. Són moltes les persones que viuen i veuen a través dels ulls de l'enamorat o enamorada. renunciant a tenir una vida pròpia i renunciant a creure que la felicitat ha de venir de nosaltres i no dels altres.
Frases com:
"Amor, tu ets la meva felicitat!"
"Sense tu no podria viure perquè tu ets el meu món!"
"Si no és amb tu, no vull seguir vivint!"
Un escrit tret de qualsevol missiva d'amor mostra de seguida la necessitat que tenim de l'altre per aconseguir la felicitat. Evidentment aquestes frases i moltes altres conseqüència de mítiques cançons i poemes que els seus autors amb o sense consciència van sembrant en la població com una condemna que realment l'amor ens ha d'anul•lar com a persones:
"Sense tu no sóc res ni ningú!".
"Tu ets tota la meva vida!".
"Si em deixes, em moriré de pena!".
És més, em fa pensar en aquesta maleïda frase: "Necessitem trobar la nostra mitja taronja."
I aquí... no ens indignem i rebel•lem contra nosaltres mateixos en acceptar aquest pensament i fomentar aquesta creença?
No hem de pensar en nosaltres mateixos com aquesta mitja taronja; sinó com la taronja sencera que NO necessita de l'altra meitat; sinó que sent sencera i ben completa, i des d'aquesta llibertat i felicitat interna tria compartir-la amb la persona que li agrada i estima.
Reflexionem sobre això, i valorem tot el que som, ja que d'aquesta valoració vindrà el reconeixement i estimació de nosaltres mateixos, i serà en nosaltres que posem la nostra confiança i no en terceres persones. No és això una pobresa de qui l'escriu?
Quan una persona diu: "Tu ets la meva felicitat!". No s'està negant a si mateixa en posar la felicitat en mans de l'altre i no en la grandesa d'ànima i la valoració de si mateixa?"
Què passarà quan l'altra persona no respongui a les seves expectatives?
Haurà deixat anar la felicitat de la seva vida? Si una persona no ens vol... ja no val la pena viure?
I no fa encara més mal quan diu?: "Tu ets el meu món i la meva vida!". Som tan pobres que la felicitat ha de venir de la mà d'una altra persona?
Tan poc valorem el nostre món que necessitem viure-ho a través de la projecció en una altra persona?
Desitjo que aquestes reflexions ajudin a les persones que han posat la seva felicitat en mans de les seves parelles, amants o amics, a que la situació canvïi i es facin responsables d' elles mateixes.
Jeroni Hernàndez
Terapèuta i Coach Personal a Sabadell
De manera alarmant em venen persones amb dinàmiques emocionals disfuncionals referents a les parelles i l’enamorament cec i malaltís. És per això, que un cop més, desitjo compartir algunes reflexions que crec seran útils per a qui tingui orelles i autèntiques desitjos de canviar.
És curiós i bastant trist veure com les persones ens anul•lem en nom de mal entès amor. Són moltes les persones que viuen i veuen a través dels ulls de l'enamorat o enamorada. renunciant a tenir una vida pròpia i renunciant a creure que la felicitat ha de venir de nosaltres i no dels altres.
Frases com:
"Amor, tu ets la meva felicitat!"
"Sense tu no podria viure perquè tu ets el meu món!""Si no és amb tu, no vull seguir vivint!"
Un escrit tret de qualsevol missiva d'amor mostra de seguida la necessitat que tenim de l'altre per aconseguir la felicitat. Evidentment aquestes frases i moltes altres conseqüència de mítiques cançons i poemes que els seus autors amb o sense consciència van sembrant en la població com una condemna que realment l'amor ens ha d'anul•lar com a persones:
"Sense tu no sóc res ni ningú!".
"Tu ets tota la meva vida!".
"Si em deixes, em moriré de pena!".
És més, em fa pensar en aquesta maleïda frase: "Necessitem trobar la nostra mitja taronja."
I aquí... no ens indignem i rebel•lem contra nosaltres mateixos en acceptar aquest pensament i fomentar aquesta creença?
No hem de pensar en nosaltres mateixos com aquesta mitja taronja; sinó com la taronja sencera que NO necessita de l'altra meitat; sinó que sent sencera i ben completa, i des d'aquesta llibertat i felicitat interna tria compartir-la amb la persona que li agrada i estima.
Reflexionem sobre això, i valorem tot el que som, ja que d'aquesta valoració vindrà el reconeixement i estimació de nosaltres mateixos, i serà en nosaltres que posem la nostra confiança i no en terceres persones. No és això una pobresa de qui l'escriu?
Quan una persona diu: "Tu ets la meva felicitat!". No s'està negant a si mateixa en posar la felicitat en mans de l'altre i no en la grandesa d'ànima i la valoració de si mateixa?"
Què passarà quan l'altra persona no respongui a les seves expectatives?
Haurà deixat anar la felicitat de la seva vida? Si una persona no ens vol... ja no val la pena viure?
I no fa encara més mal quan diu?: "Tu ets el meu món i la meva vida!". Som tan pobres que la felicitat ha de venir de la mà d'una altra persona?
Tan poc valorem el nostre món que necessitem viure-ho a través de la projecció en una altra persona?
Desitjo que aquestes reflexions ajudin a les persones que han posat la seva felicitat en mans de les seves parelles, amants o amics, a que la situació canvïi i es facin responsables d' elles mateixes.
Jeroni Hernàndez
Terapèuta i Coach Personal a Sabadell
