COACHING I RELACIONS FAMILIARS

És curiós com el coaching s'ha anat introduint en el món de les relacions socials i familiars.

En els seus començaments va ser dirigit al món empresarial, amb objectiu de facilitar un nou tipus de relació / comunicació que escurcés distàncies entre amos i socis amb els seus directius i alhora els directius amb els subalterns; ja que s'ha comprovat que quan el personal d'una empresa viu l'experiència del treball diari amb el sentit de pertinença a un equip que ho valora i respecta, només llavors dóna el millor de si mateix.

Amb el temps i veient els genials resultats d'aquesta estructura de comunicació, el coaching s'ha anat aplicant a altres àmbits entre ells el Coaching Familiar.

Tot i que la família no és una empresa, si és com una comunitat on els membres de la mateixa han d'aconseguir arribar a escoltar-se i entendre, per poder viure una existència d'harmonia i respecte entre ells.

Hi ha famílies amb grans habilitats i amb molta maduresa que gestionen a la perfecció la seva vida familiar, però malauradament hi ha moltes altres que no han après aquestes qualitats i el resultat d'això és que ni saben escoltar, ni tenen la capacitat d'entendre i respectar els altres membres, encara que el seu desig seria saber fer-ho.

Per a aquestes famílies el Coaching és una eina formidable, perquè al no ser ni directiu, ni invasiu, ni repressiu, ni coercitiu ho veuen com una eina que ajuda a cada un a obrir la seva ment per descobrir-li altres punts de vista sobre les actuacions de si mateix que li estan sent insanes i mantenint relacions insatisfactòries amb els altres membres.

El Coaching els ajuda a obrir-se a noves possibilitats no contemplades per al propi benefici i el del conjunt familiar.

Un parell de casos

Família de 5 membres: Pares i 3 fills. Tenien serioses dificultats de convivència i pel mateix havien anat a un psicòleg dues visites. El van deixar perquè els fills amb bon criteri van dir: - "nosaltres no som malalts mentals"; i la veritat és que així era. Cap d'ells tenia ni tenen cap malaltia mental (encara que és una creença errònia pensar que al psicòleg van únicament les persones que tenen malalties mentals; però això ja és un altre tema a tractar per separat!). Només tenien un gran problema. No s'escoltaven entre si i no tenien ni idea de les necessitats dels altres membres. Van fer quatre sessions de coaching i de comú acord van decidir que ja tenien eines per continuar millorant les seves relacions com a família per ells mateixos. Vaig estar d'acord amb ells i vam quedar que si tornaven els antics problemes ens tornaríem a veure en uns mesos.

Pares primerencs. Una parella que es professa molt d'amor i fins a la data estan molt feliços. Han estat pares i comencen les discrepàncies per la forma d'educar al nou vingut. Cada un intenta que s'actuï d'acord a les seves creences, i el que fins llavors havia estat una relació bonica, comença a ser com una tempesta que amenaça amb seriosos nuvolades. Per sort, la jove havia tingut contacte amb el coaching en la seva empresa i va pensar que seria bona idea recórrer al mateix en aquesta ocasió. Van fer tres visites i tots dos van poder adonar-se del seu error al plantejar les seves estratègies com les úniques vàlides. "Què fàcil que és caure en l'egocentrisme i oblidar l'altre"; va ser el comentari del que dels dos més havia insistit que les coses s'havien de fer a la seva manera.

Aquests són només dos casos en què una família ha canviat per complet la dinàmica disfuncional i equivocada que els feia tenir una existència de lluita, incomprensió i rivalitat.

Cada dia són més les famílies que utilitzen el coaching com una ajuda puntual per sortir de situacions que els bloquegen i no els deixen veure les sortides harmonioses que els permetrien viure una vida més plaent i d'unió.

Seria de gran utilitat preguntar-nos: Estic aplicant tot el que puc / el que depèn de mi perquè la meva relació familiar gaudeixi de "bona salut"? Si la resposta és que sí, que ho estic fent; però no funciona, potser hauríem de preguntar-nos si una consulta a un expert en coaching ens podria ajudar.

És molt gratificant veure la capacitat de canvi que les persones tenim quan ens impulsa un motiu noble. Generalment causa sorpresa veure lo molt que s'aconsegueix amb petits canvis en els nostres hàbits quan tenim el ferm propòsit de mantenir-los.


Jeroni Hernàndez
Terapèuta i Coach Personal a Sabadell

TRATAMIENTO CON TERAPIA BREVE ESTRATÉGICA

C…18 años. Comienza manifestando un miedo súbito a ponerse rojo y que los demás se percaten de ello. Este miedo se intensifica cuando está en el aula, porque teme que todos se den cuenta de su rubor.
Esta situación le provoca un bloqueo que le incapacita para contestar y resolver los problemas planteados. En una escalada de miedo, cada día se da cuenta de que va evitando situaciones de su vida cotidiana hasta que sus padres le han de obligar a salir y relacionarse. Continúa en esta situación durante varios meses y C…pierde el curso, además de alejarse de los amigos.

Acude a la consulta desesperado porque él quisiera continuar los estudios y salir, pero cada vez se siente más incapacitado para ello.

Solo ha necesitado tres sesiones para desbloquear la creencia de que no sería capaz de recuperar su anterior confianza. Ha aprendido a controlar y dirigir tanto sus pensamientos como sus emociones. En la última visita sus palabras fueron:
-"La próxima vez que venga, será para despedirme, porque ya estaré bien del todo"-

E… 22 años. Desde hace cuatro meses es incapaz de coger el autobús o cualquier otro medio de transporte, con lo cual depende de sus familiares o amigos para poder desplazarse.

Con esta limitación también ha perdido confianza en otras parcelas de su vida.Tenía el proyecto de irse a vivir en un piso compartido y esta causa la retiene, ya que como ella piensa: “Si no soy capaz de viajar sola,  ¿cómo podré manejarme con personas que apenas conozco?”.

En estas situaciones en que todos le aconsejan y le aseguran que -si quiere, ella puede-, en realidad el efecto es el contrario a lo que se pretende: que se sienta incomprendida y muy mal porque piensa que los demás la ven como una persona que realmente no tiene la voluntad de superarse.

En casos así  una persona incapaz de realizar un acto, su voluntad queda anulada por la emoción interna que la bloquea y la creencia de que es totalmente incapaz.

Realizamos un abordaje en el cual aceptando sus limitaciones, adaptamos técnicas de  desbloqueo siguiendo su propio ritmo y respetando totalmente su creencia.

En el curso de menos de tres meses, E… vuelve a viajar en el medio de transporte que desea. También ha aprendido como afrontas sus miedos desde el principio para que no vayan a más.

A… 37 años, del mundo de la informática. Acude porque aunque le gusta mucho y conoce perfectamente su profesión sintiéndose muy capaz de realizar el trabajo para el que está contratado, su auto exigencia y el deseo de que su trabajo se vea reconocido le lleva a sentirse angustiado y nervioso. Este problema lo arrastra cuando sale del trabajo y le ocasiona un insomnio que no le permite descansar bien.  Se suma a ello, que en el medio de transporte que utiliza, la ansiedad aumenta progresivamente, con lo cual el efecto es que cada día descansa menos, está más descentrado, se siente más inseguro, y el miedo a equivocarse se verifica con más frecuencia, consecuencia lógica de la escalada de tensión, de miedo y de agotamiento por la falta de medios para gestionar la situación inicial.

Finalmente decide pedir ayuda y se sorprende al ver lo rápido que es capaz de aprender y aplicar sencillas técnicas de autocontrol que le devuelven la seguridad a la vez que también va moderando su auto exigencia, nacida –como él mismo se percata- de su desmedido deseo de ser reconocido por los demás.

J…58 años. Comercial con tablas y conocimiento de muchísimos años en la profesión que le gusta y de la que ha vivido toda la vida. Comienza a tener problemas cuando por motivos de reestructuración de la empresa, le descalifican y le bajan de la categoría profesional. Esto sumado a algún otro problema personal, lo lleva con más frecuencia a los bares para tomar un refresco o un café.

Comienza a echar el dinero sobrante en las máquinas tragaperras. Poco a poco, esta cantidad aumenta y le va dando algún premio. El rato que está con la máquina olvida sus problemas y  cada vez aumenta el deseo de escapar a los mismos. Resultado totalmente previsible: en unos meses juega lo que tiene y lo que no tiene. Su eficacia laboral va disminuyendo, así como sus problemas personales y familiares se van incrementando. Lo trae su esposa e iniciamos un tratamiento. En menos de cuatro meses el problema estuvo totalmente resuelto y aprendió nuevas formas de afrontar los problemas: -Responsabilizarse en vez de culparse o culpar a la vida de sus problemas y frustraciones-. 

En todos los casos mencionados, el tema de fondo es el mismo. La persona se bloquea ante las situaciones que no conoce, no dependen de ella o le superan,  y con ello comienza a sentirse insegura.
Mediante la fuerza de voluntad intenta superarse cuando realmente lo que ha cambiado es su fe en sí misma, su creencia de que puede hacerlo; y cuando falta la confianza, la fuerza de voluntad queda anulada.
Por lo mismo “contra más lo intento, más fracaso, y eso convierte una inicial incapacidad en una profecía que se cumple: incapacidad total si no se cambia el enfoque”.

En casos así a veces la persona pide ayuda, y puede obtener dos repuestas diferentes.

Si le dan la ayuda solicitada, obtiene una confirmación a su incapacidad:
“¿Ves? Sin ti, no hubiese sido capaz”.

Y si la contestación es: “¡Animo…tu sola puedes hacerlo!...¡Es cuestión de voluntad!”, el mensaje que le llega es de incomprensión; porque está segura de que no es así, ya que lo ha intentado muchas veces.

Por ello su creencia es: “Nadie me entiende! Con lo cual puede optar por callarse y con ello el problema se agrava y agrava.

Jeroni Hernández
Terapeuta y Coach Personal en Sabadell

COM SABER QUAN NECESSITO AL PROFESSIONAL?

És freqüent que encara en els nostres dies hi hagi una gran confusió sobre la necessitat d'acudir a un professional de la psicologia.

El criteri més vàlid és que quan per nosaltres mateixos no som capaços d'aconseguir avançar en la línia que ens marquem, seria un bon moment de començar a pensar en la visita a un professional que ens ajudi.

N'hi hauria prou amb reconèixer que al llarg de les nostres vides, sovint ens sentim bloquejats en situacions en què hauríem triat fer canvis, sentim i actuem amb inseguretat de forma repetida, evitem afrontar situacions que hauríem de superar i transcendir, vivim en la queixa contínua quan per nosaltres mateixos no veiem la sortida.

En aquests casos hi ha persones que parlen i demanen ajuda contínuament a familiars i amics tot i constatar que aquestes converses la majoria de les vegades són infructuoses; perquè no troben ni el suport, ni la resposta al que busquen; no obstant això, continuen i les seves peticions d'ajuda passen a ser lamentacions o queixes en veure que res del que esperen canvia. Amb això l'únic que aconsegueixen és sentir-se més impotents, febles i insatisfets amb ells mateixos, i fins i tot deteriorar la relació per la dinàmica negativa que es genera.

A tot això se suma el sentiment de culpa de no ser capaços de seguir els benintencionats consells dels familiars o amics, amb la qual cosa encara se senten pitjor.

En casos així, hauríem de pensar que igual que quan el nostre cotxe se'ns espatlla no el portem al cambrer de la nostra confiança o el nostre amic més íntim (tret que aquest sigui mecànic professional); de la mateixa manera, si tenim aquest tipus de problemes recurrents, hauríem d'anar a qui tingui la formació necessària per ajudar-nos a solucionar-los.

La veritat és que els que més sol•liciten els nostres serveis no són persones sense recursos o sense cultura; sinó persones amb una sòlida formació, que entenen clarament què és el que depèn d'ells i què no. En fer-ho així eviten estancar-se i patir inútilment per no prendre la decisió adequada en el moment necessari.

També hi venen persones que per no afrontar els problemes a temps, porten anys arrossegant sofriments que han acabat amb il•lusions, amb relacions, de vegades amb els seus treballs i que els han condemnat a una vida de tristesa, desesperança i degeneració de la salut tant física com mental.

Contesta aquestes preguntes i valoraràs en quin punt estàs.

-En una reunió de treball, social, familiar. ¿Intervens si et ve de gust, o la por et paralitza?

-Confies en tu i et poses en marxa quan vols arribar a un nou objectiu?

-Necessites l'aprovació dels altres per donar-te la teva propia aprovació?

-Quan t'equivoques, Et maltractes pel fet o analitzes i aprens de l'error?

-Ets capaç de dir "No" quan sents i ho desitjes, o sempre tens el "sí" pel que pugui passar?

-Et sents lliure en les teves relacions, o et condiciona al silenci i al assentiment encara que no ho  vulguis?

-Ets de les persones que es diuen?: Si jo fos capaç faria...! 
                                                          Si jo fos valent ...!

-Vius sota la tirania d'alguna dependència: emocional, tòxica, de joc, etc?

-Tens algun tipus de fòbia que et paralitza o condiciona la teva vida?

-Ets una persona serena i alegre o les emocions poden amb tu: la tristesa, l'ansietat, la ràbia, la    desconfiança, la por, la gelosia, etc.?

Si contestes afirmativament a algunes d'aquestes preguntes, unes visites t'ajudarien a enlairar-te i començar una nova i saludable forma de viure.

Hauràs sentit dir, -jo ho he sentit centenars de vegades!

"Que som d'una determinada manera i que no podem canviar."

"Per què lluitar si no puc canviar?"

"No val la pena l'esforç: un és així i així es quedarà!"

Hi ha encunyades bastants frases condemnatòries expressades sempre per persones gens lluitadores, pessimistes i que actuen amb covardia davant la vida; però el bo de la vida és que

NOSALTRES TRIEM COM VOLEM VIURE. 
Evidentment això demana un peatge en forma de treball, temps, diners i consciència; però és el peatge que ens porta a la destinació que volem conquerir.


No hi ha res tan gratificant com observar la transformació de persones que vénen a nosaltres amb tots aquests condicionaments i limitacions i veure el canvi tan regenerador i saludable que s'opera en les mateixes en poc temps.

Jeroni Hernàndez
Terapèuta i Coach Personal a Sabadell

ANY NOU. NOUS PROJECTES.

El començament de cada any està ple de bones intencions i bons propòsits.

Tothom creiem que és el moment de prendre aquestes decisions que venim retardant, aquests projectes per als quals no trobem el moment de començar o aquests desitjos que volem dur a terme, però que per motius i justificacions múltiples, anem postergant.

I està molt bé el desig de començar projectes i reptes nous, ja que tot començament és una oportunitat de créixer, de millorar, d'aconseguir sentir-nos millor amb nosaltres mateixos pels nostres èxits.

Però que us sembla si abans de embrancar-nos en aquests desitjos ens fem algunes preguntes.

I aquestes preguntes les faré dirigint-me a tu personalment, ja que d'aquesta manera estic segur que ho sentiràs més íntimament.

-Això que m'estic proposant ara, m'ho he proposat anteriorment? Si ho estic pensant novament és que  no ho vaig aconseguir.

-Què va passar la vegada anterior? -Per què no ho vaig aconseguir?

-Tinc clar que és això i no una altra cosa el que realment desitjo aconseguir?

-Sóc jo el que tria els canvis que m'estic proposant?

-He Analitzat els pros i contres d'aconseguir el meu propòsit ?; és a dir, si ho aconsegueixo ... 

-Com canviarà la meva vida, la de la meva família i la de les persones que m'importen? I si no ho aconsegueixo ...

-Com m’afectarà?

És molt important que abans de comprometre'ns en un nou projecte o compromís amb nosaltres mateixos, siguem capaços de veure TOTS els aspectes del mateix.

Que sapiguem veure si estem preparats per aconseguir-ho, si en som coherents, tenint en compte els nostres coneixements, la nostra dedicació, les nostres possibilitats i els nostres límits; però per sobre de tot si en general estem disposats a pagar el "peatge" que el projecte exigeix per portar-lo fins al final.

Perquè la realitat és que la immensa majoria de persones comencen moltes coses i acaben poques, i la raó no és més que la manca d'una reflexió prèvia per saber amb certesa que això que volen, realment ho volen per ells mateixos, i no per complaure a els altres; però que a més estan preparats a tots els nivells que exigeix per poder aconseguir-ho.

En aquests casos hi ha moltes persones que ja han descobert que els seus objectius, projectes o desitjos es veuen frustrats perquè no els saben plantejar o no saben veure totes les implicacions que comporten, i això les fa fallar. El resultat n'és la minva d'auto confiança. Minva que els porta a evitar tornar a intentar-ho per por al fracàs, de manera que baixa el nivell de seguretat i per tant l'estima i valoració de si mateix.

Molts d'ells es queden en aquest punt de lament i resignació per tornar a intentar-ho alguna altra vegada, però sense confiança en els resultats.

Altres accepten que una ajuda externa els faria veure els seus bloquejos i les seves creences limitants i busquen ajuda en el Coaching, amb la qual cosa descobreixen que tenen unes habilitats i recursos que mai havien descobert.

Les persones que van a un coach manifesten una gran sorpresa al constatar tot el que són capaços de fer quan aprenen a veure les situacions des de diferents perspectives als que estaven acostumats. La raó és òbvia. Quan estem immersos en els nostres pensaments apassionats i tenim la creença que les coses són el que nosaltres veiem, les coses poden anar molt bé o molt malament.

Molt bé si tenim raó  i veiem amb objectivitat el projecte, perquè en aquest cas triomfarem.

Però si estem equivocats persistirem cegament en l'error.

La finalitat d'un coach és portar-te a descobrir els teus punts cecs i fer-te descobrir el teu potencial en recursos i habilitats latents, però amagades quant et sents  bloquejat per falsos conceptes i ceguesa persistent.

Jeroni Hernàndez
Terapèuta i Coach Personal a Sabadell

BON NADAL I BON ANY NOU 2016

ELS MEUS MILLORS DESITJOS PERQUÈ AQUESTES FESTES GAUDIM DEL NOSTRE ENTORN I DE LES NOSTRES PERSONES ESTIMADES.

QUE L'ESPERIT NADALENC ARRELI TAMBÉ EN ELS NOSTRES CORS I AIXÍ BROLLI DE CADASCÚ DE NOSALTRES L'ANHEL DE COMPARTIR AMB TOTS AQUELLS QUE NO TENEN MITJANS MATERIALS, AMOR O COMPANYIA, ALLÒ QUE ELS FALTA I NOSALTRES LI PODEM OFERIR.

NOMÉS EXISTEIXEN DOS DIES A L'ANY EN QUE NO ES POT FER RES.

UN ES DIU AHIR, I UN ALTRE ÉS DEMÀ. PER  TANT AVUI ES EL DIA IDEAL PER COMPARTIR, ESTIMAR, COL.LABORAR, CRÉIXER I VIURE PLENAMENT.

Dálai Lama.

COM COMENCES EL DIA?

És summament important l'actitud que tenim en despertar, ja que la mateixa ens predisposa a tenir un dia en un sentit o en un altre. En teràpia sempre pregunto als meus pacients amb quin tipus de pensaments es desperten i com comencen el dia, quines preguntes o quin enfocament li donen a aquest començament diari.

La gran majoria confessa posar l'accent en el temor que sigui com el dia precedent. Si aquest va ser dolent es diuen: Bah, un altre dia avorrit ... cabrejat ... desmotivat! Segur que serà com el que vaig tenir ahir! Doncs, quina porqueria!

Poques persones tenen consciència de l'important que és aquest començament. De la gran diferència que hi hauria amb un petit canvi en les seves preguntes i en els pensaments que alimenten des del despertar.

Hi ha una gran diferència en les línies de pensaments següents:

Pensar en la trista, avorrida, poc estimulant o negativa rutina del dia a dia: En aquest cas, la persona s'enfoca en la creença i expectativa que serà igual, que és una condemna que no pot canviar; que l'únic que ha de fer és deixar-se portar i deixar-se viure per com vinguin les circumstàncies. Així el seu ànim és decaigut, abatut i poc optimista, per no parlar de negativisme.

Però ... També podem triar un altre tipus de preguntes o un altre tipus de plantejaments matinals.

- Com m'agradaria que fos el meu dia avui?

- Quin tipus de relacions m'agradaria mantenir amb els meus companys de treball ?

- Amb els meus amics?

- Amb la meva parella o família?

I d'aquesta forma, portat per aquestes preguntes em puc imaginar tan intensament com sàpiga:

- Quins aspectes m'agradaria canviar?

- Quina imatge m'agradaria donar?

- Com m'agradaria ser tractat i tractar els altres?

És el que en teràpia anomenem: "Crear del no-res". Tots sabem -perquè no estic dient res de nou-, que "som el producte de pensaments que generen accions i al seu torn generen resultats". Això evidentment quan són els mateixos pensaments que alimentem dia rere dia.

Com diu el power point de la Biologia de l'auto curació, amb el qual estic plenament d'acord perquè està totalment demostrat que és així:

"Les teves cèl•lules estan constantment observant els teus pensaments i sent modificats per ells.

L'alegria i l'activitat harmoniosa et mantenen saludable i prolonguen la teva vida.

El record d'una situació negativa o trista allibera en tu les mateixes hormones i substàncies biològiques destructives que l'estrès ".

Si reflexiones sobre això,

- A quines conclusions arribes?

- Quin és el teu despertar? i...

- En quin tipus de pensament t'identifiques?

- T'ajuden o aquests es torna contra tu?

A la Teràpia Breu Estratègica tenim una prescripció que en diem "La pregunta del Miracle. Va en la línia del que acabo d'explicar. Ens podem preguntar:

-"Si per art de màgia ... per un miracle ocorregut en la meva vida, ara fos la persona forta, segura, valenta, decidida, motivada i amb capacitat de fer tot el que jo volgués, Com actuaria en el dia d'avui ?; Quines coses faria? i quines no faria ?. Pensant -COM SI JA FOS aquesta persona.

És fantàstic, perquè quan al cap del temps em trobo a persones que van descobrir la importància de la pregunta, em diuen que han fet de la mateixa un hàbit i que és la pregunta amb la qual s'obren al nou dia, i que gràcies a la mateixa han aconseguit canviar patrons d'acció i pensament.

- Què veuries en tu de diferent si ho fessis durant un mes?

- Com canviaria en el teu cas la teva vida?

M'agradaria que aquestes reflexions et portessin a la creença de que tenim la capacitat de modificar la nostra vida modificant els nostres pensaments; i això serà possible només si en fem un hàbit.

No es tracta de un pensament positiu buit de contingut; sinó de treballar i perseverar amb un objectiu ben definit.


Jeroni Hernàndez
Terapèuta i Coach Personal a Sabadell

COM GENEREM ESTATS DEPRESSIUS, L'ANSIETAT I LES PORS?

"De vegades podem passar-nos anys sense viure en absolut i, 

 de sobte, tota la nostra vida es concentra en un sol instant" (Oscar Wilde)

El passat i la seva influència sobre la depressió està basat en la nostra actitud davant els pensaments que alimentem de forma continuada. Quan entrem al bucle de contestar a les preguntes que ens assalten en comptes de deixar-les passar i ocupar la nostra ment en els pensaments de la situació present i que depèn de nosaltres.

-Per què vaig haver de actuar com ho vaig fer i així condemnar-me a una vida de dolor?

-Per què vaig prendre aquella decisió i no una altra? 

-Per què em vaig casar amb aquesta persona quan tots em deien que era un error?

-Per què vaig triar la carrera que em deien i no la que jo volia?

A aquests i molts altres perquès li solen seguir altres i altres, ja que les respostes ni ens satisfan ni ens solucionen els dubtes. Primer perquè són preguntes absurdes que no poden obtenir respostes intel·ligents; perquè -el que pertany al passat avui no tenim possibilitat de canviar-ho-, senzillament perquè JA VA SER.

Hi ha persones que viuen totalment atrapades en aquest passat contestant de manera obsessiva a aquest tipus de preguntes absurdes amb l'esperança d'obtenir respostes que ho justifiquin o alliberin, i l'únic que aconsegueixen són generar sentiments de frustració, d'ira, de culpa i de tristesa per allò que podría haver estat i no va ser. Sentiments que desencadenen estats més o menys depressius que la persona si no canvia d'actitud arrossegarà com una xacra fins que arribi a la comprensió de com neix i es manté el seu problema; amb el que arribat en aquest punt tan important, podrà prendre les regnes de la seva vida i canviar-la.

També es pot presentar el diàleg absurd amb els clàssics isis ...

- "I si en lloc d'haver triat allò, hagués triat allò altre"? 

i una infinitat de "I sis ..." absurds que alimenten diàlegs interminables i que ens condueixen a una derrota total, perquè ... senzillament no ho vam fer, i pensar-hi és una condemna que ens pot lligar a aquest passat amb el que ens impedeix viure el present.

Per tot això, és important tenir en compte que cada vegada que contestem a aquests perquès o aquests "isis", entrem en el parany que ens condueix a la patologia.

Una altra forma d'entrar en una actitud obsessiva està relacionada amb els pensaments referents al futur. En aquest cas la inseguretat i la por atrapen la persona portant-la a través d'una espiral de pensaments alarmants i temuts. I per això mateix hauríem de tenir en compte que "si mirem el nostre futur amb la inseguretat i la por del'avui, l'únic que aconseguirem serà projectar i crear un futur en què ens veurem insegurs i amb tota mena de pors". En aquests casos, les preguntes serien més aviat del tipus:

- I si les coses no em surten com espero ?

- I si tinc un problema de salut i ...?.

- I si no aprovo, supero, encerto aconsegueixo ...? ; o... 

- Què passaria si em deixés la meva parella? 

- Què passaria si perdés la feina ... la meva salut ... el meu estatus ...?

L'evidència del que dic és fàcilment constatable. N'hi ha prou que ens imaginem un d'aquests panorames temuts durant uns minuts, i observem el canvi que es produeix en el nostre estat anímic i les sensacions del nostre cos. Ara imaginem que no és només uns minuts, sinó que d'això hem fet un hàbit.

- Com podem sentir-nos?

Concretant i perquè quedi clar: "La persona que viu atrapada en les situacions traumàtiques i negatives del seu passat tindrà una tendència i actitud depressiva, mentre que la que viu enfocada en els temors i inseguretats del present, desplaçant-les i enfocant al futur, serà una persona que visqui a l'ansietat i la por ".

Resumint encara més. Tot està en la nostra ment. Fa anys vaig adoptar l'analogia de comparar la ment amb la nostra secretària. Pot ser una secretària molt fidel i eficient, o per contra, una secretària que només ens porta problemes i complicacions; però tot i així no ens atrevim a canviar-la.

Els fets o situacions són els que són. Puc rebre una mala notícia i donar-li voltes i voltes sense resultat, o puc acceptar que aquesta situació ha transcorregut d'aquesta forma i no d'una altra, i dedicar únicament l'atenció que estigui a la meva mà.

Puc seguir donant voltes a tots els pensaments alarmants que em vénen sense parar i sense benefici cap, o puc eradicar de la meva ment els que no són útils per a res.

L'elecció és nostra. Només hem d'aprendre a fer-ho. Igual que aprenem d'altres disciplines que ens costen temps i diners. Hi ha una gimnàstica física fàcilment constatable. De la mateixa manera hi ha una altra gimnàstica mental amb la qual obtindrem els resultats esperats aplicant el temps necessari.

Jeroni Hernàndez
Terapèuta i Coach Personal a Sabadell