Quan en consulta preguntem al pacient què fa per alleujar o intentar solucionar els seus problemes, una de les més repetides és aquesta:
"Parlo de tot el que em preocupa amb totes les persones que tinc confiança, i ho faig perquè ho necessito, perquè així em sento millor, i a priori podríem dir que la persona té raó".
Quan parla se sent millor; però no perquè fer-ho l'ajudarà a solucionar el problema; sinó perquè algú l'escolta i això ja és un consol. El que passa és que parlar contínuament es converteix en el nostre propi parany.
Vegem un exemple:
Terapeuta.- Escolta, i pensa bé la resposta. Quan estàs parlant de què et preocupa o et fa patir, et sents igual, millor o pitjor que quan no parles del tema?
Pacient.- Tal vegada em sento millor! Perquè sento que algú s'interessa pels meus problemes ...
Ter.- I quan estàs parlant del que et fa patir, encara que sigui amb algú que s’interessa pels teus problemes et sents bé?
Pac.- Ah, no. Em poso trist, o em dóna ràbia, o em frustro!
Ter.- Llavors diries que parlar t’ajuda o al recordar-ho et fa sentir pitjor?
Pac.- Bé, vist així, em trobo pitjor, però a la vegada m'agrada que algú m’escolti.
Ter.- Avancem una mica més. Quan ja t'has esplaiat, quan fa una estona que has parlat dels teus problemes, et sents igual, millor o pitjor?
Pac.- Bé, pitjor perquè torno a recordar i reviure allò que em preocupa.
Ter.- Així si segueixes donant voltes a allò què et preocupa, significa que parlar t'ajuda a solucionar els problemes o els augmenta perquè li dones més temps i energia?
Pac.- Bé, no sé què dir! vist així crec que els empitjoro perquè li dono molta energia i molt de temps.
Ter.- Quan parles, et queixes o t’expresses, és sobre situacions del dia o sobre situacions cròniques que arrossegues sense trobar solució?
Pac.- Bé, majoritàriament parlo sobre coses que arrossego perquè el que he fet no m’ha funcionat, i això em posa trist i em genera molta preocupació i frustració i altres emocions que de vegades no sé identificar.
Ter.- Així doncs, tenint en compte les teves pròpies respostes, creus que parlar com has vingut fent fins ara, t’és útil i t’ajuda o el problema persisteix?
Pac.- No. La veritat és que m’ajuda molt poc, perquè ho arrossego i penso que sempre serà igual.
La conclusió a la qual el pacient arriba de forma invariable és que parlar, en aquests casos crònics, el que s’aconsegueix és fer més gran el problema, degut a que l'intent de solució ha de passar per deixar de fer el que no funciona i buscar altres formes d’afrontar-ho.
El diàleg que acabem de llegir és un clàssic dins de la recerca de solucions a problemes crònics que utilitzen moltes persones. I vull fer la distinció entre la cronicitat i l'agudesa. Un tema es tornarà crònic quan hem intentat solucionar-lo a través d'aquestes xerrades amb els nostres familiars o amics, però sense solució.
El tema agut és diferent. En un fet ocorregut el mateix dia o en un molt curt període de temps. En aquest cas és bo comentar-ho, sol•licitar consell o simplement desfogar-nos. Ja que ens ajudarà a sentir-nos millor; però atenció. Es tornarà crònic si després de tres a cinc vegades segueix sense fer-nos sentir millor o sense trobar solució.
Aquí veiem que en principi la persona té la creença que parlar l'ajuda a solucionar els problemes, però recordem que el motiu que el porta a la consulta és que malgrat tenir persones de la seva confiança amb les quals parla, es desfoga i a les que demana consell, tot i així encara ha de buscar ajuda externa.
Vegem-ho d'una altra forma. Parlem en primera persona:
"Cada dia tinc la necessitat de parlar perquè no puc suportar com funciona la meva vida: família, treball, salut, o expectatives. Com em sento frustrat, necessito treure aquesta frustració o tristesa. En principi la o les persones m’escolten amb interès i desitjos d'ajudar-me. M’aconsellen d'acord a les seves creences, coneixements i percepcions -que no són les meves- i normalment no funcionen, amb el que segueixo amb la meva queixa diària. Quan les persones m'han escoltat un parell de setmanes seguides i jo segueixo amb el meus temes, es troben cansades i impotents perquè, malgrat el seu interès, malgrat les seves ganes d'ajudar-me, veuen que no ho aconsegueixen. Llavors, puc començar a veure en els seus ulls aquesta impotència i aquest cansament que puc interpretar com: "Ja s’han cansat de mi!"; "Ja no senten el mateix per mi!" o "el meu problema és tan greu que no té solució!". D'aquesta forma encara em sento pitjor perquè als problemes que tinc, ara afegeixo el sentiment de culpa per no haver fet el que em demanaven per ajudar-me; bé perquè no ho he sabut fer, perquè no ho he entès o per qualsevol altre motiu.
De cara a l'exterior em converteixo en una persona victimista i rondinaire a la que miren amb pena i a la que eviten si poden. De cara mi mateix encara augmenta la meva tragèdia perquè afegeixo la culpa i el sentiment de rebuig a l'estat en què em trobo.
Si és la meva parella la meva confident, la relació es refreda perquè se sent impotent i cansat d'intentar ajudar-me, i intenta evitar parlar del tema, no per falta d’amor o interès, sinó simplement perquè ho supera, amb el que em puc sentir abandonat per creure que ha deixat d'interessar-se per mi i la meva situació.
Si són amics també intentaran evitar-me per la mateixa raó, i també hi haurà la falsa interpretació sobre la seva manca de suport o afecte.
En el cas de persones que no som amics sinó només coneguts, podrem observar que s'allunyen sense més".
I arribats en aquest punt em vénen algunes preguntes:
- Heu conegut a alguna persona que va de víctima per la vida?
- Si és així, Quina estratègia heu fet servir en aquestes situacions?
- Apropar-vos o allunyar-vos de la persona?
- Afavorir que una vegada més expliqui les seves penes, o intentar fer-li creure que no són importants?
Mitjançant la Teràpia Breu Estratègica, portem a la persona a que ella mateixa s'adoni que la recerca de la solució en la que ella actua, és allò que augmenta el problema, i d’aquesta forma s’adona de diverses coses molt útils per tenir en compte:
Primera. Que parlar contínuament dels problemes que l'afecten, el resultat és que es la situació empitjora.
Segona. Que dóna una imatge realment patètica perquè la coneixen no per les seves fortaleses, sinó per les seves febleses.
Tercera. Perquè aquesta forma d'actuar provoca posar més distancia entre les persones que l’escolten com també treure importància a allò que per ella la té.
Quarta. Sentir-se tractada com una persona fràgil i feble en la qual no es pot confiar perquè el seu patró de conducte és el victimisme. "Persones que sofreixen per tot". Tant si la situació depèn d'elles, com si no poden fer res.
El fet de descobrir aquests patrons de comportament ja és un pas molt important, perquè enfoca la persona en la recerca d'altres formes d'ajudar-se a si mateixa.
Amb Teràpia Breu Estratègica, aquests pacients en el decurs de dos o tres mesos donen un canvi totalment positiu en les seves vides, fent seves les estratègies que els empoderen i els fan sentir mestres de les seves vides.
Una pregunta interessant per veure on som, seria en aquesta direcció:
-Soc capaç de deixar el passat en el passat i el futur en el futur, o envaeixen el meu ARA sense la meva voluntat? o el que seria l'equivalent: quan parlo ho faig sobre qüestions que depenen de mi ARA?
Bona introspecció.
Jeroni Hernàndez
Terapèuta i Coach Personal a Sabadell
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada