Us vull explicar quelcom d’inexplicable, perquè és la cosa més senzilla i alhora més difícil de l'univers. Us vull parlar del Tao. És una filosofia o forma de viure la vida d'un cert grup de persones que van viure i viuen avui dia a la Xina, persones que no segueixen les normes i regles que marca la societat, sinó que observen i prenen a la natura com a mestra i guia. No tenen desitjos ni lligams per la qual cosa se senten lliures, no poden fracassar perquè no entren en competició amb ningú , no esperen res de la vida , i per això ho tenen tot. Són persones que accepten per igual la crítica com la lloança dels homes, la bonança o la inclemència del temps, perquè forma part del tot , i per això res els lliga, perquè ells a res s'aferren. En canvi, la gran majoria de la humanitat té una altra forma de viure i veure la vida .
Per exemple, quan som nens, s'espera de nosaltres que aprenguem moltes coses, i que les aprenguem seguint unes normes ja establertes, iguals als nostres pares i avis que ja les van fer així. D'aquesta manera ens convertim tots en còpies i som més o menys idèntics als que ens ensenyen.
Però amics meus, el Tao és una altra cosa, és una cosa tan gran que no es pot explicar, i alhora tan petit que ja us ho he explicat. Com? doncs perquè ara jo us estic parlant des del que surt del meu cor, tal com surt, sense importar-me si està bé o malament, si agradarà o no. Només parlo per què pugueu escoltar. Si ho enteneu està bé, i si no ... també.
Us explico una petita història .
- " Quan Liu era jove, va decidir escoltar-se, escoltar els seus pensaments i la seva veueta interior i seguir la vida que volia. Va deixar el seu treball i els estudis que l'havien obligat a seguir, i va començar a anar d'un lloc a un altre. No sabia on aniria ni a qui trobaria , no tenia horaris ni normes que complir. Anava a un lloc i es quedava el temps que se sentia integrat i despert. Després marxava a un altre lloc. A vegades li venia de gust treballar al camp i altres guardar ovelles, a vegades li venia de gust conèixer coses i persones diferents i es prenia el temps necessari gaudint molt amb cada experiència. Va conèixer diferents persones i filosofies o formes diferents de viure la vida, i va gaudir amb cada trobada veient la part bonica de cada una. La seva casa era el món sencer i la seva família les persones amb les que es trobava en aquell moment .
Amics i familiars li deien que això no estava bé , que havia de tenir obligacions i ser útil; que havia de preparar-se pel futur i crear una família. Liu els escoltava i li donaven una mica de pena , perquè sempre corrien i semblaven estar seriosos o enfadats. Llavors no els feia cas i somreia a l'escoltar , després s'escoltava a si mateix i feia qualsevol cosa que li venia de gust. Sempre estava feliç i content , perquè ho feia des del més profund del seu ésser i ell sabia que així estava bé.
A vegades, es passava hores i hores contemplant el paisatge i era com si ell mateix en formés part; altres es quedava en silenci i semblava que formava part del so del silenci ; algunes altres mirava una flor i veia la grandesa de tot l'univers en les seves formes i colors. No obstant això, alguna altra vegada, recordava les paraules i els consells de família i amics, i per algun temps se sentia malament pensat : - " És que no està bé, viure com ho faig jo? " -. Però aquesta reflexió , aquests pensaments duraven poc , perquè llavors mirava les plantes i les flors, els animals en llibertat i els arbres del bosc; també mirava altres persones que com ell, allunyades del soroll, meditaven i pregaven al temple dels seus cors, i se sentia confortat seguint de nou la seva natural inclinació a viure la seva vida com la seva veueta interior li deia.
Per seguir el seu camí de recerca, va entrar a formar part en diverses comunitats de persones dedicades també a la recerca del seu jo interior i de l'espiritualitat. En totes elles hi havia normes estrictes per complir i formes establertes de resar que mataven la seva natural espontaneïtat perquè ... - La tradició diu que ha de ser així ! - ; ¡ Per arribar a Déu has de passar per nosaltres i fer com nosaltres ! . - etc, etc .
Va sortir de totes elles i, va seguir el seu pelegrinatge vivint amb la seva natural espontaneïtat , pregant en la contemplació i admiració de la bellesa de la natura. Se sentia lliure i feliç perquè a res estava lligat.
Avui , al relatar la història de Liu , em ve al cap una de més recent. Tinc dos nebots que els dos a la seva manera viuen molt intensament la música. El germà gran vol ser un bon músic, i aprèn i aprèn, però en aquest aprenentatge sempre està patint i queixant-se que no és prou bo i que mai arribarà a la perfecció. Li agrada molt la música, però la forma en què la viu l'esclavitza, i segur que d'aquesta manera un dia l’arribarà a odiar.
En canvi, la seva germana que no vol ser músic; gaudeix molt de qualsevol instrument amb cada peça i melodia que li surt del cor. Ella no estudia solfeig ni ritme, però com que no té por de fer-ho bé ni malament, sinó que gaudeix descobrint el que pot fer, llavors se sent molt relaxada i el seu cor es converteix en música.
Veieu la diferència? El germà no estima com ho fa i s'esforça molt per fer-ho bé i poder estimar-lo, però aquest esforç l’impedeix que pugui ser natural. La germana en canvi, estima qualsevol nota que crea, qualsevol melodia que li surt del cor, i per això crea, aprèn i aprehèn el món de la música.
Sabeu ... Em ve a la ment una petita història que vaig llegir fa molt de temps. Crec que no la vaig entendre del tot, però avui ho tinc clar.
Hi havia una vegada un deixeble que sempre estava preguntant i preguntant, així vivia en una lluita contínua amb si mateix.
Un dia li va preguntar a al seu mestre :
- Oh , mestre ! , On és el secret per no tenir conflictes ?
- Al riu , - li va contestar el mestre . -
- Mestre , no t'entenc
- Doncs llavors -conclou el mestre- converteix-te en riu.
Ara crec que ho entenc perquè he comprovat que quan faig les coses des del més profund del meu cor, des del fons del meu ésser, quan en formo part de l’essència, llavors les coses que faig són bones, perquè són les que faran de mi una persona autèntica i plena.
I a més he comprovat que si no lluito amb els meus sentiments, si tampoc lluito contra el món, llavors les coses són fàcils i surten amb molta naturalitat.
- Llavors, amb això vols dir-nos que si ens escoltem i seguim amb sinceritat la nostra veu i desitjos interiors estem vivint en el sender del Tao ? -
Recordeu que només estareu en el Tao si us sentiu lliures de tot desig que us lligui a emocions que creen lluita en el vostre interior, però amics meus ... no tingueu pressa! La felicitat hauria d'estar en el caminar i no pas en el el fet d’arribar a la meta.
Jeroni Hernàndez
Terapeuta a Sabadell
Per exemple, quan som nens, s'espera de nosaltres que aprenguem moltes coses, i que les aprenguem seguint unes normes ja establertes, iguals als nostres pares i avis que ja les van fer així. D'aquesta manera ens convertim tots en còpies i som més o menys idèntics als que ens ensenyen.
Però amics meus, el Tao és una altra cosa, és una cosa tan gran que no es pot explicar, i alhora tan petit que ja us ho he explicat. Com? doncs perquè ara jo us estic parlant des del que surt del meu cor, tal com surt, sense importar-me si està bé o malament, si agradarà o no. Només parlo per què pugueu escoltar. Si ho enteneu està bé, i si no ... també.
Us explico una petita història .
- " Quan Liu era jove, va decidir escoltar-se, escoltar els seus pensaments i la seva veueta interior i seguir la vida que volia. Va deixar el seu treball i els estudis que l'havien obligat a seguir, i va començar a anar d'un lloc a un altre. No sabia on aniria ni a qui trobaria , no tenia horaris ni normes que complir. Anava a un lloc i es quedava el temps que se sentia integrat i despert. Després marxava a un altre lloc. A vegades li venia de gust treballar al camp i altres guardar ovelles, a vegades li venia de gust conèixer coses i persones diferents i es prenia el temps necessari gaudint molt amb cada experiència. Va conèixer diferents persones i filosofies o formes diferents de viure la vida, i va gaudir amb cada trobada veient la part bonica de cada una. La seva casa era el món sencer i la seva família les persones amb les que es trobava en aquell moment .
Amics i familiars li deien que això no estava bé , que havia de tenir obligacions i ser útil; que havia de preparar-se pel futur i crear una família. Liu els escoltava i li donaven una mica de pena , perquè sempre corrien i semblaven estar seriosos o enfadats. Llavors no els feia cas i somreia a l'escoltar , després s'escoltava a si mateix i feia qualsevol cosa que li venia de gust. Sempre estava feliç i content , perquè ho feia des del més profund del seu ésser i ell sabia que així estava bé.
A vegades, es passava hores i hores contemplant el paisatge i era com si ell mateix en formés part; altres es quedava en silenci i semblava que formava part del so del silenci ; algunes altres mirava una flor i veia la grandesa de tot l'univers en les seves formes i colors. No obstant això, alguna altra vegada, recordava les paraules i els consells de família i amics, i per algun temps se sentia malament pensat : - " És que no està bé, viure com ho faig jo? " -. Però aquesta reflexió , aquests pensaments duraven poc , perquè llavors mirava les plantes i les flors, els animals en llibertat i els arbres del bosc; també mirava altres persones que com ell, allunyades del soroll, meditaven i pregaven al temple dels seus cors, i se sentia confortat seguint de nou la seva natural inclinació a viure la seva vida com la seva veueta interior li deia.
Per seguir el seu camí de recerca, va entrar a formar part en diverses comunitats de persones dedicades també a la recerca del seu jo interior i de l'espiritualitat. En totes elles hi havia normes estrictes per complir i formes establertes de resar que mataven la seva natural espontaneïtat perquè ... - La tradició diu que ha de ser així ! - ; ¡ Per arribar a Déu has de passar per nosaltres i fer com nosaltres ! . - etc, etc .
Va sortir de totes elles i, va seguir el seu pelegrinatge vivint amb la seva natural espontaneïtat , pregant en la contemplació i admiració de la bellesa de la natura. Se sentia lliure i feliç perquè a res estava lligat.
(La bellesa està en que cada cosa és el que és, i no aspira a ser-ne un altra)
Avui , al relatar la història de Liu , em ve al cap una de més recent. Tinc dos nebots que els dos a la seva manera viuen molt intensament la música. El germà gran vol ser un bon músic, i aprèn i aprèn, però en aquest aprenentatge sempre està patint i queixant-se que no és prou bo i que mai arribarà a la perfecció. Li agrada molt la música, però la forma en què la viu l'esclavitza, i segur que d'aquesta manera un dia l’arribarà a odiar.
En canvi, la seva germana que no vol ser músic; gaudeix molt de qualsevol instrument amb cada peça i melodia que li surt del cor. Ella no estudia solfeig ni ritme, però com que no té por de fer-ho bé ni malament, sinó que gaudeix descobrint el que pot fer, llavors se sent molt relaxada i el seu cor es converteix en música.
Veieu la diferència? El germà no estima com ho fa i s'esforça molt per fer-ho bé i poder estimar-lo, però aquest esforç l’impedeix que pugui ser natural. La germana en canvi, estima qualsevol nota que crea, qualsevol melodia que li surt del cor, i per això crea, aprèn i aprehèn el món de la música.
Sabeu ... Em ve a la ment una petita història que vaig llegir fa molt de temps. Crec que no la vaig entendre del tot, però avui ho tinc clar.
Hi havia una vegada un deixeble que sempre estava preguntant i preguntant, així vivia en una lluita contínua amb si mateix.
Un dia li va preguntar a al seu mestre :
- Oh , mestre ! , On és el secret per no tenir conflictes ?
- Al riu , - li va contestar el mestre . -
- Mestre , no t'entenc
- Doncs llavors -conclou el mestre- converteix-te en riu.
Ara crec que ho entenc perquè he comprovat que quan faig les coses des del més profund del meu cor, des del fons del meu ésser, quan en formo part de l’essència, llavors les coses que faig són bones, perquè són les que faran de mi una persona autèntica i plena.
I a més he comprovat que si no lluito amb els meus sentiments, si tampoc lluito contra el món, llavors les coses són fàcils i surten amb molta naturalitat.
- Llavors, amb això vols dir-nos que si ens escoltem i seguim amb sinceritat la nostra veu i desitjos interiors estem vivint en el sender del Tao ? -
Recordeu que només estareu en el Tao si us sentiu lliures de tot desig que us lligui a emocions que creen lluita en el vostre interior, però amics meus ... no tingueu pressa! La felicitat hauria d'estar en el caminar i no pas en el el fet d’arribar a la meta.
Jeroni Hernàndez
Terapeuta a Sabadell
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada