dimecres, 10 de juliol de 2013

CAS D’INSEGURETAT I LUDOPATÍA

R. S. està entre els 35 i 40 anys. Casat i pare de dues filles. Treballa a la mateixa empresa on va començar fa al voltant de 20 anys. Fa dos anys que al van ascendir a un càrrec directiu. Això suposa que té la responsabilitat de gestionar un grup de persones a més d’altres funcions que fins aleshores no havia gestionat. La primera reacció és de satisfacció i orgull davant d’aquesta confiança dipositada en ell, i per la normal retribució que el càrrec comporta.

Passat un mes des del seu nomenament, comença a tenir episodis d'ansietat i preocupacions dels quals no s'allibera ni finalitzada la seva jornada laboral. En fa un hàbit parlar-ne amb la seva esposa, i esdevé un tema de conversa quotidià que canvia la relació a un estat de tensió i preocupació constants en la parella.

R. S. comença a penedir-se d'haver acceptat el càrrec, a culpar-se per no estar a l'alçada que s'esperava d'ell. Aquest tipus de queixes continuades augmenta i amb això, el nostre subjecte comença a visitar el bar quan abans només anava a prendre un cafè. Al poc temps, i sense adonar-se, refereix que va començar a jugar el sobrant a les escurabutxaques. Passats diversos mesos s'adona que té un problema amb el joc, ja que s'observa que quan està molt alterat, s'escapa al bar on pren alguna cosa mentre va jugant a les màquines. D'un joc puntual, passa a ser un hàbit constant del qual no pot escapar-se cap día i que es tradueix en una aparent relaxació; un estat d'eufòria i "com tenir la ment en blanc -“segons les seves pròpies paraules"- mentre juga, però per passar a un estat de mal humor, angoixa, agressivitat i baix rendiment laboral. Al problema de la manca de confiança i habilitat per delegar funcions en els altres, s'uneix la tensió que li provoca amagar aquest nou hàbit sorgit en el seu intent de tranquil·litzar i calmar la seva angoixa.

En el si familiar els problemes s'han agreujant ja que R. S. trasllada el seu mal humor, agressivitat i malestar constants a casa, fins que la situació es fa insostenible, ja que la seva esposa no entén la seva conducta i, finalment ell es veu obligat a confessar el problema amb el joc. A partir d’aquí és ella l'encarregada de buscar una solució.

En aquest cas, el més important no han estat les pèrdues econòmiques, ja que R. S. ha reaccionat bastant a temps, sinó les conseqüències derivades d'una falta de gestionar un problema puntual quan s'ha presentat, o sigui: no gestionar la falta de confiança i seguretat per afrontar les noves responsabilitats del càrrec.

Utilitzo la Teràpia Breu Estratègica, la originalitat de la qual és que obligo al nostre subjecte a seguir jugant, però d'una manera determinada per mi. Paral·lelament treballem perquè recuperi la seva seguretat i aprengui a gestionar les situacions que el càrrec comporta. A això unim estratègies perquè els problemes de la feina es quedin a la feina i no siguin motiu de preocupació -per altra banda totalment innecessària- en la vida de parella.

Hem necessitat 11 sessions per a la parcial resolució del cas. Com a record d'aquesta teràpia, a la seva senyora li quedarà un bonic regal producte de l"estalvi" en no jugar-s’ho a les escurabutxaques, i a R. S. la convicció que davant un problema que no pot resoldre per si mateix, no ho ha d'amagar o posposar, sinó afrontar-lo amb l'ajuda que necessiti.

R. S. ha vençut totalment l’addicció al joc i treballa en la gestió de les limitacions que el van portar a caure. Se sent content i fort en el seu càrrec, tot i que diu: -Ja sé que no puc baixar la guàrdia!”-

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada