divendres, 21 d’octubre de 2016

DEPRESSIÓ POSTVACACIONAL I TARDOR

L'estiu ha donat pas a la tardor, i no només han quedat enrere els llargs i assolellats dies estiuencs amb les activitats extres i típiques que l'acompanyen: sol, banys, viatges, tertúlies i passejades amb els amics o familiars; sinó que també han acabat les vacances.

Aquest curt i anhelat període de temps durant el qual, la persona cansada d'un llarg any de tedi, de rutina, responsabilitats i obligacions; moltes vegades mal portades, descansa i oblida; centrant-se en allò que li agrada i potser gaudint de la família o altres activitats lúdiques com en cap altra època de l'any. Per això és un període lúdic i de descans molt esperat. La part negativa és que aviat s'acaba i la persona ha de tornar a la "rutina" i el "patiment" de sempre, temuda i no desitjada. Són les persones que així ho viuen les que han donat peu al terme depressió postvacacional o síndrome postvacacional.

I això no és d'estranyar, ja que la persona que no estima la seva feina, que no se sent ben retribuïda pel mateix, que el troba monòton i avorrit, que no té esperances de canvi, que no gaudeix d'un bon ambient al mateix i, en definitiva, que ho viu com una obligació tediosa i poc gratificant, després d'aquest curt període de descans, es torna a veure immersa en allò que voldria evitar. Els efectes solen ser variats: apatia, tristesa, ansietat, mal humor, cert tipus d'insomni, problemes digestius, nerviosisme en més o menys grau, absència o poques ganes de seguir amb la vida que es porta, etc.

Aquests símptomes solen durar el que la persona triga a "adaptar-se" novament al seu treball.

Algunes persones van al psicòleg o terapeuta i amb la seva ajuda aprenen i incorporen estratègies per gestionar millor la situació: Tècniques de relaxació i abordatge. Meditació. Txi Kung. Ioga. Ball. Tennis, etc, etc. Altres senzillament accepten els símptomes i aquests van remetent amb el temps, però aquesta actitud no ensenya a la persona a reaccionar de forma pro activa en ulteriors situacions.

L'important és que no es dramatitzi el fet, ni es parli tan a la lleugera de depressió; sinó entendre que el problema aquí exposat, no té la seva causa en una falla bioquímic del nostre organisme com seria el cas d'una autèntica depressió major o endògena.

El que cal entendre és que es tracta d'una sèrie de símptomes generats tant per una falta d'adaptació a una realitat poc elaborada i per tant, poc o gens desitjada, així com per una por al que ens supera o allò que hem après a odiar i rebutjar: "no suporto tornar a la feina!"; "No puc tornar a enfrontar-me al meu cap ... a aquest rol que em supera ... a separar-me dels meus nens petits ... a afrontar les meves incapacitats, etc, etc!" Aquestes són el tipus d'afirmacions i la actitud que motiven i desencadenen tots els símptomes ja esmentats.

No obstant això, podem donar algunes pautes de reincorporació a la feina. La primera de totes és:

-Pensar i parlar del treball únicament quan ho hem de fer i hem de complir amb el mateix. Alhora, descobrir què hauríem de canviar de la nostra actitud perquè aquesta obligació sigui més creativa i suportable, ja que això sempre ho podem aconseguir. Incorporar a la nostra vida extra laboral activitats noves i motivadores, algunes de les quals ja he esmentat.

Des del punt de vista de la medicina tradicional xinesa (MTC), cada estació està associada a un òrgan, i cada un d'aquests òrgans, al seu torn actuen sobre les diferents emocions de l'ésser humà. En aquest cas, la tardor, element metall, vinculat als pulmons, afecta les emocions de la tristesa i la malenconia, pel que serà molt útil treballar certes sèries associades a aquestes emocions.

Serà convenient tenir en compte que amb la transició d'una estació a una altra es produeix un canvi visible en la natura que ens envolta, però també un invisible i real en la nostra pròpia naturalesa humana.

El que passa amb la vinguda de la tardor és que després d'un curt període de bellesa insuperable pel canvi cromàtic en les fulles dels arbres, aquestes cauen deixant només l'esquelet o tronc amb el que el paisatge es veu trist i desolat, es recullen alguns fruits de la terra, s'escurcen els dies de manera que les nits es fan més llargues i més proclius a la malenconia i la tristesa, amb la conseqüència coneguda per tots, que en els països on hi ha poques hores de sol, la gent té un caràcter més introvertit i trist segons les estadístiques. Per això no és d'estranyar que unit a les raons anteriorment exposades, bastants persones sentin que el seu estat anímic canvia aparentment sense cap raó; però en el fons, sí que hi ha una raó: el comportament de la naturalesa té una repercussió en la nostra pròpia naturalesa, ja que som energia que contínuament s'interrelaciona amb el nostre entorn i som influïts per tots els seus efectes.

(Fora bo tenir en compte que les fulles no cauen en va, sinó que són el substrat d'un nou florir; igual que la malenconia també ha estat la musa per a la creació de grans obres literàries, pel que no l'hem de rebutjar , sinó de modificar i utilitzar.)

Per això, els antics savis i mestres xinesos, coneixent aquests fets, van observar, estudiar, i van aplicar aquest coneixement per combatre els estats carèncials, negatius o patològics de l'ésser humà. Van crear seqüències d'exercicis gimnàstics basats en el moviment dels animals, en postures estàtiques i dinàmiques; van unir tot el seu saber i ens van regalar el Txi Kung, un tresor enormement valuós per millorar tant el nostre estat físic com psico emocional.

Jeroni Hernàndez
Terapèuta i Coach Personal a Sabadell

dimarts, 11 d’octubre de 2016

AUTOESTIMA

Em trobo sovint que algunes persones manifesten tenir una sana autoestima quan se senten bé amb el seu cos, amb la seva forma de vestir i/o encaixen dintre del grup d’amics o familiars; però en canvi no contemplen com a part de l’autoestima la seva capacitat de dur a terme els projectes, objectius u altres desitjos relacionats amb les seves habilitats laborals o de competències de creixement en general.

Fins i tot es queden bastant sorpreses quan les meves preguntes van en aquesta direcció. Afortunadament després s’adonen de que realment han obviat alguns camps que tenen moltíssima importància en les bases per a una autèntica i sana autoestima.

Per despertar la seva atenció vers aquests temes acostumo a fer algunes preguntes, de les quals en faig un exemple.
  • Et sents satisfet/ta del teu desenvolupament professional: estudis, treball, projectes de canvi, etc?
  • Ets sents satisfet/ta de com son les teves relacions socials?
  • Quan acostumes a fer projectes o plantejar-te reptes, arribes fins al final o els deixes a mitges?
  • Quan t’equivoques en alguna cosa...Quina es la teva reacció?
  • Aprens de l’experiència o et castigues mentalment insultant-te i maltractant-te?
  • Quan tens un problema...l’amagues i fas com si no hi fos o cerques la forma de resoldre’l?
I potser la pregunta més reveladora de la nostra autoestima.

***Confies en tu per la resolució dels teus problemes, projectes, objectius, etc...o diposites la confiança en l’ajuda externa?

Una altre pregunta que ens faria reflexionar i acostar-nos més a allò que és realment l’autoestima podría ser:
  • Qué és el que més m’agrada de mí: la meva imatge o la consecució dels meus èxits?
  • Què valoro més de amí: el meu cos o allò que soc capaç de fer?
Se m’acut la reflexió de que quan una persona es guapa i ten bon tipus, la persona no te gaire mèrit, ja que és un regal de la natura. Tots sabem que hi ha persones amb una figura bonica i estilitzada i no han fet ni han de fer res per aconseguir-ho; i en canvi hi ha d’altres que viuen en una constant lluita (dietes, matxucar-se en un gimnàs, caminar, córrer, etc, etc) per mantenir-se en uns estàndards establerts per la societat, ja que si no encaixes, sembla que no estiguis ben mirat; perquè malauradament el primer que es valora d’una persona no es la seva intel·ligència o els seus valors, sinó la seva figura.

Però no és el cas quan amb el nostre esforç, compromís i perseverança som capaços d’avançar, crear-nos i viure el destí que volem.

També tot sovint la pregunta que es fa la gent es aquesta: Com s’aconsegueix l’autoestima? Com puc saber si la meva autoestima gaudeix de bona salut?

Segons el meu entendre i vull deixar clar que és la meva opinió, l’autoestima neix i creix a mida que som capaços d’anar assolint els petits i/o grans reptes que la vida ens posa el davant. Cada vegada que n’assoli’m un, és com pujar un esglaó vers el cim d’aquesta qualitat. Ser capaços d’aconseguir els nostres propòsits ens genera satisfacció, seguretat i autoconfiança en les nostres capacitats que senten les bases de la tant i tant anomenada i desitjada autoestima.

Alguns exemples del que dic:

Una persona vol fer un acte concret i en té por i per això ho va relegant i evitant:
  • Parlar amb el veí sobre un tema espinós.
  • Declarar-se a la persona que li agrada.
  • Anar sol a comprar a una botiga.
  • Presentar-se a una prova per por a no superar-la.
Son petits però exemples quotidians que la gent evita de forma habitual. Mentre que la persona ho va evitant, la por creix i per tant la inseguretat, manca de confiança i –autoestima- també creixen.

Però un bon dia, aquesta persona fa el que popularment es coneix com: “agafar el brau per les banyes”, es a dir, decideix afrontar la qüestió encara que tingui por. Bé, doncs, en aquest cas, tant si la persona té èxit com si no, ja ha avançat en la conquesta de la autoestima, perquè ella “sap” que ho ha afrontat. I aquesta petita conquesta li dona força i confiança per anar afrontat altres, ja que viu en la seva pròpia experiència que afrontar no es tant dur com pensava i que la recompensa en canvi és sentir-se més tranquil·la i satisfeta de si mateixa.

I la meva última pregunta: Després de llegir les meves reflexions...

Com està la teva autoestima? 

Sigues amable amb tu!

Jeroni Hernàndez
Terapèuta i Coach Personal a Sabadell