dissabte, 28 de desembre de 2013

LA PAREJA

Todos piensan en cambiar el mundo, pero nadie piensa en cambiarse a sí mismo.
Leon Tolstoi.


En les últimes setmanes he atès diverses parelles que assegurant que s'estimaven profundament, es picaven amb crítiques , infravaloració i menyspreu pel que cada un feia o pretenia fer per enriquir i omplir més vida .
De vegades el concepte era mal interpretat pels dos, a vegades només per un de la parella .

El que es desprenia d'aquesta relació era que l'amor era entès com " possessió de l'un per l'altre" , i no com a lliurament i suport perquè creixessin i florissin com a persones lliures i feliços .

Com arriba l'Any Nou , i solem fer projectes , la meva reflexió intenta assenyalar alguns punts sobre els quals crec és bo reflexionar per conèixer el nostre paper en el món de la parella i en el món de l'amor en qualsevol de les seves dimensions .


Quan li demanaren a Khalil Gibran que parlés sobre el matrimoni entre moltes reflexions va dir :

"Deixin que els vents del cel ballin entre vosaltres .
Estimeu-vos l'un a l' altre però no facin l'amor un lligam" .


 
LA PARELLA

Dos desconeguts que es troben ... s'estimen?. es necessiten?   
atrets i seduïts per un gran magnetisme irracional,
no es plantegen d'on vénen, ni tan sols si s'entendran ...
només encoratgen i alimenten els seus impulsos ...
sense pensar on els portaran .

Comencen les seves vides després d'aquesta instintiva i boja passió / necessitat / pur amor ..?
ningú els obliga a junts caminar , només ells seguint aquest incert sentiment : 
amor ...? Passió ...? Necessitat ..?
inicien un pelegrinatge ple d'incògnites, pors i il•lusions ...
que comença quan es lliuren a la passió,
i ... fins quan tot això ho alimentarà?

Seria desitjable viure l'amor com a bandera,
i l' il•lusió el seu motor,
l'acceptació la seva consigna,
la paciència la seva lliçó ...

Creuen ser ja dos grans coneguts ,
ignorant que cada dia es descobriran ,
pensen que vivint aquest confús sentiment ja en tindran prou ,
creuen que només això és suficient per a la seva total seguretat

Aviat de les seves vides altres aspectes aprendran
i un dia rere l'altre... que l'amor no només és el motiu de la seva unió ...
també ho és la necessitat ...
 també les pors a la vida així com a la solitud,
però això poc a poc molt aviat ho veuran .

Per viure en una saludable, pròspera i amorosa parella
es necessita saber donar,
es necessita saber escoltar,
es necessita saber veure,
es necessita saber i comprendre que l'altre no és com tu
i que no has d'intentar que vegi les coses com les veus tu .
que pensi com penses tu,
que desitgi el que desitges tu.

Només necessita saber
que el/ la vols com és,
que l' acceptes com és ...
que vols que ell/ella es mostri des de l'autenticitat
i també tu hauràs mostrar des de la teva pròpia autenticitat

Llavors la parella
seran dues persones lliures, 
però unides per un desig de compartir la seva riquesa personal i el seu autèntic amor...
que caminen enriquint-se  i estimant-te
en un creixement sense igual .
I ... per que la parella arribi a bon port tot això els cal saber.

Jeroni Hernàndez

dimecres, 25 de desembre de 2013

REFLEXIONS D'UN GRAN PENSADOR


Et desitjo


Et desitjo que estimis i que estimant, t'estimin
Que si no és així siguis breu a oblidar
i després d'oblidar no guardis rencor.

Et desitjo també que tinguis amics
i que encara que pocs, siguin nobles i fidels.
I que n'hi hagi almenys un en qui puguis confiar totalment.

I perquè la vida és així,
et desitjo també que tinguis alguns adversaris,
ni molts ni pocs, en la mesura exacta,
perquè així et faran qüestionar les teves pròpies certeses.

Et desitjo també que siguis útil, però no insustituïble.
Que en els moments difícils, quan no et quedi res més que aquesta utilitat
et serveixi per mantenir-te en l'esperança.

Igualment et desitjo que siguis tolerant i respetuós.
No amb aquells que s'equivoquen poc, perque això és molt fàcil,
sinó amb aquells que s'equivoquen molt i de manera irremeiable
i que fent bon ús de la teva tolerància
serveixis d'exemple als altres.

Et desitjo que sent jove no maduris massa ràpid
i que un cop ja madur no insisteixis a rejovenir.
Que sent vell no caiguis en la desesperació,
perquè cada edat té el seu goig i el seu dolor.

Et desitjo també que siguis responsable d'algú,
que vegis com creix i com madura,
que reconeguis la teva aportació en la seva forma de ser i sentir.
En allò bo perquè no hi ha res més preciós que la vida
i en allò dolent perquè et farà sentir
les tevés limitacions més profundes.
Que siguis conscient que no ho saps tot i no ho pots tot.

De pas et desitjo una mica de tristesa.
No tot l'any, sinó tan sols un dia.
Però que aquest dia et serveixi
per descobrir que el riure habitual és bo,
que el riure diari és avorrit
i que el riure constant no té sentit.

També et desitjo que visquis moments difícils,
que et posin a prova la teva fràgil fortalesa,
que t'ensenyin qui ets i de qui et pots refiar.
I quan aquests moments difícils passin,
perquè tard o d'hora passen,
sàpigues adonar-te que tot es pot superar,
que ets una mica millor que abans
i que has guanyat una fortalesa que pots fer servir
per als altres quan tinguin dificultats.

Et desitjo que descobreixis amb la màxima urgència
que, més enllà del teu dia a dia,
existeixen persones infelices, maltractades i oprimides.

Et desitjo que acariciïs un gat,
tiris una pedra al riu
i escoltis el silenci de l'albada,
perquè sabras ser feliç amb no res.

Et desitjo també que tinguis diners, perquè és necessari i pràctic.
Que almenys una vegada a l'any els posis davant teu i sàpigues dir
"aquests diners són meus",
només perquè quedi clar que tu ets l'amo dels diners
i no que els diners són els teus amos.

Per últim et desitjo que cap dels teus somnis es mori,
però que, si en mor algún,
puguis plorar sense lamentar-te
de no haver fet el màxim possible per fer-lo realitat.
I que, tan aviat com puguis,
alcis la vista i tornis a començar com si res no hagués passat.

Si totes aquestes coses t'arriben a passar,
no tinc res més a desitjar-te...

Victor Hugo

BON NADAL I FELIÇ ANY 2014


BON NADAL I FELIÇ ANY 2014

PAU, ALEGRIA, SALUT I PROSPERITAT PER AQUEST NADAL I EL PROPER NOU.



QUE ACONSEGUEIXIS ELS TEUS DESITJOS, SI ELS MATEIXOS ESTAN EN HARMONIA AMB TOTA LA TEVA VIDA FAMILIAR I PERSONAL. QUE LA LLUM, LA FORÇA I LA VOLUNTAT T’ACOMPANYIN EN ELS TEUS PROJECTES I OBJECTIUS.

Salutacions cordials,
Jeroni Hernàndez


Aprofito per enviar-te aquestes sàvies paraules de Nelson Mandela com a reflexió i per retre-li homenatge en aquests moments de la seva trànsit a l'altra vida.

«Si no hi ha menjar  quan es té gana, si no hi ha medicaments quan s'està malalt, si hi ha ignorància i no es respecten els drets elementals  de les persones, la democràcia és una closca buida, per més que els ciutadans  votin i tinguin Parlament».
Nelson Mandela



FELIZ NAVIDAD Y VENTUROSO AÑO 2014



PAZ, ALEGRIA, SALUD Y PROSPERIDAD PARA ESTA NAVIDAD QUE SE AVECINA Y EL PRÓXIMO NUEVO AÑO.

QUE CONSIGAS  TUS DESEOS, SI LOS MISMOS ESTÁN EN ARMONÍA CON TODA TU VIDA FAMILIAR Y PERSONAL. QUE LA LUZ, LA FUERZA Y LA VOLUNTAD TE ACOMPAÑEN EN TUS PROYECTOS Y OBJETIVOS.


Saludos cordiales.
Jeroni Hernández
                         

Aprovecho para enviarte estas sabias palabras de Nelson Mandela como reflexión y para rendirle homenaje en estos momentos de su tránsito a la otra vida.

«Si no hay comida cuando se tiene hambre, si no hay medicamentos cuando se está enfermo, si hay ignorancia y no se respetan los derechos elementales de las personas, la democracia es una cáscara vacía, por más que los ciudadanos voten y tengan Parlamento ".
Nelson Mandela

dilluns, 25 de novembre de 2013

¿HACIA DONDE VAN TUS PENSAMIENTOS?



Esa es una de mis preguntas favoritas: ¿Qué estás pensando?
¿A qué pensamientos le dedicas atención y
energía? Porque los pensamientos que alimentas y transitas son los que determinan tu actitud ante la vida: positivos o negativos; creativos o destructivos. Son elecciones que haces y respuestas en función de éstas elecciones.

¿Sabias que cuando tenemos pensamientos negativos, éstos crean un estado anímico de ansiedad y estrés?

Y que por el contrario, que... ¿cuando pensamos positivamente, nuestro cerebro genera endorfinas que despiertan nuestra vitalidad y energía?

¿Crees que vale la pena elegir los pensamientos que daremos nuestro tiempo y atención?

dissabte, 16 de novembre de 2013

TEMPERAMENTO

Un estudiante zen acudió a Bankei y se quejó; "Maestro, tengo un temperamento ingobernable. ¿Cómo puedo arreglarlo?"

"Tienes algo muy extraño", contestó Bankei. "Déjame ver que es lo que tienes"

"Justamente ahora no te lo puedo enseñar", respondió el estudiante.

"¿Cuándo me lo podrás enseñar?", preguntó Bankei.

"Surge inesperadamente", respondió el estudiante.

"Entonces", concluyó Bankei, "no debe ser tu verdadera naturaleza. Si lo fuera, podrías mostrármelo en todo momento. Cuando naciste, no lo tenías, y tus padres no te lo dieron".

Pensemos en ello". A veces pensamos que somos de una determinada forma de ser y que esta no la podemos cambiar. Es muy común escuchar frases como: ¡Yo soy así y no puedo hacer nada más! ¿Qué voy a hacer, si es mi carácter? Siempre me lo han dicho: ¡no eres bueno para...!

Pero tal como dice el maestro Bankei, nuestra naturaleza no es algo inmutable; sino algo que nosotros podemos modificar y transformar.

Primero, reconozcamos  los rasgos de nuestro carácter que no nos gustan y qué hacemos para mantenerlos. A continuación, pensemos en el carácter que deseamos adquirir.

Como reza el famosos dicho: "siembra un pensamiento y recogerás una acción, siembra una acción y recogerán un hábito, siembra un hábito y recogerás un carácter".

Jeroni Hernandez
Psicoterapia y meditación en Sabadell

¿OCUPARNOS O PRE-OCUPARNOS?


Con mucha frecuencia las personas se aferran a la idea de que preocuparse por los demás o por las cosas que no pueden manejar en el momento, es una manera útil de ayudar. Incluso cuando se dan cuenta de que preocuparse no sirve de nada; están tan acostumbrados a ello que no es fácil convencerles de lo contrario.


Preocuparse significa pensar de forma insistente i reiterativa con antelación en cosas sobre las que no podemos hacer nada en ese momento o tal vez nunca podamos, pero que al estar en esa actitud nos privan de estar presentes en lo que estamos haciendo o quisiéramos hacer, con lo que nos faltará concentración y atención plena en su ejecución.

Una forma funcional y efectiva de ocuparnos es dedicar un tiempo determinado (el que necesitemos. 10 minutos, 30 minutos, una hora, etc.) para organizar los temas pendientes, las personas que deseamos atender o ayudar, pero hacerlo dentro de este marco de tiempo elegido por nosotros. Con ello, nuestra dedicación es plena y por tanto nuestra efectividad también lo será. Al mismo tiempo, esta actitud nos permite dar lo mejor de nosotros en cada momento.

Aún a riesgo de ser reiterativo, recordar que "preocuparse" es diferente a "ocuparse", y además estéril, ya que preocupándonos no conseguimos más que un enorme desgaste energético y por tanto un cansancio físico y mental que se traduce en somatizaciones (dolores articulares y  musculares producto de la tensión) nervios, ansiedad y miedos. Cuando nos preocupamos por un futuro incierto por desconocimiento del mismo o,  por el temor de que sea negativo generamos ansiedad y miedo. Si nuestra preocupación es por situaciones o acontecimientos del pasado (que por ese mismo hecho, ya no tienen solución), éstas nos conducen a estados depresivos y de melancolía.

Por todo ello es muy recomendable tener cuenta esta sabia frase: "Si depende de ti y de ahora, ¡ocúpate!, si no es así, despreocúpate hasta que llegue el momento de ocuparte".

Jeroni Hernández
Terapeuta a Sabadell

dimecres, 23 d’octubre de 2013

LA AUTOBSERVACIÓN. Estrategia para mejorar tu día a día.

Lo primero que has de tener en cuenta es que el tiempo que dure este ejercicio, has de suspender todas las actividades y centrarte únicamente en el mismo.

Colócate en una postura cómoda, si es posible, en un lugar libre de ruidos y desconéctate mentalmente de cualquier ocupación o preocupación que pudieses tener.

Puedes colocar una luz y música suaves, y puedes estar sentado a estirado.

Ahora cierra tus ojos y dirige tu atención a tu respiración. Observa atentamente cómo es su ritmo... la cadencia de cada respiración... la temperatura del aire al pasar por tus fosas nasales... observa también el trayecto que sigue el mismo con cada inhalación...

Y muy importante... no te preocupes cuando los pensamientos invadan tu mente... sencillamente, no les hagas ningún caso. Deja que tal como se presentan, de la misma forma desaparezcan. Sobretodo, no intentes no pensar, ya que ello te colocaría en una situación de frustración, pues no conseguirías hacerles cesar.

Sigue observando tu respiración... su ritmo… su trayectoria... su cadencia… ¿tu sensibilidad alcanza a notar cómo es la temperatura al pasar por las fosas nasales? ¿Puedes notar si a medida que pasan los minutos varía el ritmo? Tanto si lo observas como si no, no tiene importancia; lo importante es que mantengas tu atención enfocada suavemente y sin expectativas concretas.

Aleja todo intento de control. Relajarse significa abandonarse a la observación de todas las sensaciones que van naciendo del silencio y de la respiración. Te mantienes en un estado de pura neutralidad, donde no hay juicios, no hay evaluaciones, no hay aspiraciones, sólo la vivencia del momento mientras sigues observando la respiración.

Permanece en este estado el tiempo que te sientas cómodo, tal vez cuando abras los ojos hayan pasado 5 minutos, o tal vez 10 o 20, ¡no importa! No te evalúes, solo disfruta el tiempo que te sea agradable mantenerte en este estado de calma.

BENEFICIOS:

La práctica de este ejercicio es muy recomendable porque el único momento que la mente descansa realmente es cuando alcanzamos un estado de relajación mental, y eso ocurre cuando hacemos este tipo de prácticas, no ocurre así –como erróneamente piensa la mayoría- cuando leemos o vemos una película o cualquier otra ocupación lúdica; ya que es esos momentos nuestra mente está sumergida en la trama que seguimos, con sus emociones y la atención fluctuante que nos lleva a paralelismos con nuestra propia vida, y eso es lo contrario de la relajación.

Realizar este ejercicio varias veces al día te ayudará a reducir las tensiones y por tanto el cansancio de las mismas. Aumentará progresivamente tu concentración y te hará más sensible a tus necesidades internas por la sensibilidad que irás adquiriendo. Te ayudará a ir mejorando tu autocontrol mental.

Testimonios:

P… Estudiante de 21 años. “Lo hago cada día dos veces y suelo estar entre 3 y 7 minutos. Antes siempre aseguraba que no sabría relajarme. Ahora lo hago con toda facilidad y me siento fresco y como más concentrado”.

T… Director de banca. “Desde que lo he aprendido, lo he incorporado a mi rutina diaria y lo practico varias veces al día. Los compañeros me dicen que me ven más persona, más paciente”. Yo me encuentro mucho más tranquilo y centrado.

L… 29 años. Comercial. “Antes cuando no aplicaba nada de esto, las esperas se me hacían insoportables. Ahora son una ocasión para centrarme y eso me ayuda ver las cosas más claras”.

Frecuentemente despreciamos las cosas sencillas porque debido a su aparente simplicidad, no creemos que puedan ser efectivas; pero recordemos que  la calma nace desde nuestro interior y este tipo de estrategias nos conducen a permanecer en nuestro centro.

Como me gusta decir: La relajación es el vehículo que nos conduce a nuestro equilibrio y paz interior.

Jeroni Hernàndez
Terapies naturals i meditació a Sabadell

dimarts, 15 d’octubre de 2013

EL TAO (Reflexions sobre la saviesa taoista)

Us vull explicar quelcom d’inexplicable, perquè és la cosa més senzilla i alhora més difícil de l'univers. Us vull parlar del Tao. És una filosofia o forma de viure la vida d'un cert grup de persones que van viure i viuen avui dia a la Xina, persones que no segueixen les normes i regles que marca la societat, sinó que observen i prenen a la natura com a mestra i guia. No tenen desitjos ni lligams per la qual cosa se senten lliures, no poden fracassar perquè no entren en competició amb ningú , no esperen res de la vida , i per això ho tenen tot. Són persones que accepten per igual la crítica com la lloança dels homes, la bonança o la inclemència del temps, perquè forma part del tot , i per això res els lliga, perquè ells a res s'aferren. En canvi, la gran majoria de la humanitat té una altra forma de viure i veure la vida .

Per exemple, quan som nens, s'espera de nosaltres que aprenguem moltes coses, i que les aprenguem seguint unes normes ja establertes, iguals als nostres pares i avis que ja les van fer així. D'aquesta manera ens convertim tots en còpies i som més o menys idèntics als que ens ensenyen.

Però amics meus, el Tao és una altra cosa, és una cosa tan gran que no es pot explicar, i alhora tan petit que ja us ho he explicat. Com? doncs perquè ara jo us estic parlant des del que surt del meu cor, tal com surt, sense importar-me si està bé o malament, si agradarà o no. Només parlo per què pugueu escoltar. Si ho enteneu està bé, i si no ... també.

Us explico una petita història .

- " Quan Liu era jove, va decidir escoltar-se, escoltar els seus pensaments i la seva veueta interior i seguir la vida que volia.  Va deixar el seu treball i els estudis que l'havien obligat a seguir,  i va començar a anar d'un lloc a un altre. No sabia on aniria ni a qui trobaria , no tenia horaris ni normes que complir.  Anava a un lloc i es quedava el temps que se sentia integrat i despert. Després marxava a un altre lloc.  A vegades li venia de gust treballar al camp i altres guardar ovelles, a vegades li venia de gust conèixer coses i persones diferents i es prenia el temps necessari gaudint molt amb cada experiència. Va conèixer diferents persones i filosofies o formes diferents de viure la vida, i va gaudir amb cada trobada veient la part bonica de cada una.  La seva casa era el món sencer i la seva família les persones amb les que es trobava en aquell moment .

Amics i familiars li deien que això no estava bé , que havia de tenir obligacions i ser útil; que havia de preparar-se pel futur i crear una família.  Liu els escoltava i li donaven una mica de pena , perquè sempre corrien i semblaven estar seriosos o enfadats.  Llavors no els feia cas i somreia a l'escoltar , després s'escoltava a si mateix i feia qualsevol cosa que li venia de gust. Sempre estava feliç i content , perquè ho feia des del més profund del seu ésser i ell sabia que així estava bé.

A vegades, es passava hores i hores contemplant el paisatge i era com si ell mateix en formés part; altres es quedava en silenci i semblava que formava part del so del silenci ; algunes altres mirava una flor i veia la grandesa de tot l'univers en les seves formes i colors. No obstant això, alguna altra vegada, recordava les paraules i els consells de família i amics, i per algun temps se sentia malament pensat : - " És que no està bé, viure com ho faig jo? " -. Però aquesta reflexió , aquests pensaments duraven poc , perquè llavors mirava les plantes i les flors, els animals en llibertat i els arbres del bosc; també mirava altres persones que com ell,  allunyades del soroll, meditaven i pregaven al temple dels seus cors, i se sentia confortat seguint de nou la seva natural inclinació a viure la seva vida com la seva veueta interior li deia.

Per seguir el seu camí de recerca, va entrar a formar part en diverses comunitats de persones dedicades també a la recerca del seu jo interior i de l'espiritualitat. En totes elles hi havia normes estrictes per complir i formes establertes de resar que mataven la seva natural espontaneïtat perquè ... - La tradició diu que ha de ser així ! - ; ¡ Per arribar a Déu has de passar per nosaltres i fer com nosaltres ! . - etc, etc .
Va sortir de totes elles i,  va seguir el seu pelegrinatge vivint amb la seva natural espontaneïtat , pregant en la contemplació i admiració de la bellesa de la natura. Se sentia lliure i feliç perquè a res estava lligat.


(La bellesa està en que cada cosa és el que és, i no aspira a ser-ne un altra)

Avui , al relatar la història de Liu , em ve al cap una de més recent. Tinc dos nebots que els dos a la seva manera viuen molt intensament la música. El germà gran vol ser un bon músic, i aprèn i aprèn, però en aquest aprenentatge sempre està patint i queixant-se que no és prou bo i que mai arribarà a la perfecció. Li agrada molt la música, però la forma en què la viu l'esclavitza, i segur que d'aquesta manera un dia l’arribarà a odiar.

En canvi, la seva germana que no vol ser músic; gaudeix molt de qualsevol instrument amb cada peça i melodia que li surt del cor. Ella no estudia solfeig ni ritme, però com que no té por de fer-ho bé ni malament,  sinó que gaudeix descobrint el que pot fer,  llavors se sent molt relaxada i el seu cor es converteix en música.

Veieu la diferència?  El germà no estima com ho fa i s'esforça molt per fer-ho bé i poder estimar-lo, però aquest esforç  l’impedeix que pugui ser natural. La germana en canvi, estima qualsevol nota que crea, qualsevol melodia que li surt del cor,  i per això crea,  aprèn i aprehèn el món de la música.

Sabeu ... Em ve a la ment una petita història que vaig llegir fa molt de temps. Crec que no la vaig entendre del tot, però avui ho tinc clar.

Hi havia una vegada un deixeble que sempre estava preguntant i preguntant,  així vivia en una lluita contínua  amb si mateix.

Un dia li va preguntar a al seu mestre :

- Oh , mestre ! , On és el secret per no tenir conflictes ?
- Al riu , - li va contestar el mestre . -
- Mestre , no t'entenc
- Doncs llavors -conclou el mestre- converteix-te en riu.

Ara crec que ho entenc perquè he comprovat que quan faig les coses des del més profund del meu cor, des del fons del meu ésser, quan en formo part de l’essència, llavors les coses que faig són bones, perquè són les que van a fer de mi una persona autèntica i plena.

I a més he comprovat que si no lluito amb els meus sentiments, si tampoc lluito contra el món, llavors les coses són fàcils i surten amb molta naturalitat.

- Llavors, amb això vols dir-nos que si ens escoltem i seguim amb sinceritat la nostra veu i desitjos interiors estem vivint en el sender del Tao ? -

Recordeu que només estareu en el Tao si us sentiu lliures de tot desig que us lligui a emocions que creen lluita en el vostre interior,  però amics meus ... no tingueu pressa!  La felicitat hauria d'estar en el caminar i no pas en el el fet d’arribar a la meta.

Jeroni Hernàndez
Terapeuta a Sabadell


dimarts, 1 d’octubre de 2013

DEPRESIÓN POSTVACACIONAL Y OTOÑO

El verano ha dado paso al otoño. No solamente han quedado atrás los largos y soleados días veraniegos con las actividades extras  y típicas que lo acompañan: sol, baños, viajes, tertulias y paseos con los amigos o familiares; sino que también han terminado las vacaciones. Ese corto y ansiado periodo de tiempo durante el cual, la persona cansada de un largo año de tedio, de rutina, responsabilidades y obligaciones; muchas veces mal llevadas, descansa y olvida; centrándose en aquello que le gusta y tal vez disfrutando  de la familia u otras actividades lúdicas como en ninguna otra época del año. Por ello un período de descanso y disfrute muy esperado; pero la parte negativa es que pronto se acaba y la persona ha de volver a la “rutina” y  el “sufrimiento” de siempre, temida y tal vez no deseada. Son las personas que así lo viven las que han dado pie al término depresión postvacacional o síndrome postvacacional.

Y esto no es de extrañar, ya que la persona que no ama su trabajo, que no se siente bien retribuida por el mismo, que lo encuentra monótono y aburrido, que no tiene esperanzas de cambio, que no goza de un buen ambiente en el mismo y, en definitiva, que lo vive como una obligación tediosa y poco gratificante, tras este corto período de descanso, vuelve a a verse inmersa en aquello que quisiera evitar. Los efectos suelen ser variados: apatía, tristeza, ansiedad, malhumor, cierto tipo de insomnio, problemas digestivos, nerviosismo en mayor o menor grado, ausencia o pocas ganas de seguir con la vida que se lleva, etc. Estos síntomas suelen durar lo que la persona tarda en “adaptarse” nuevamente a su trabajo.

Algunas personas acuden al psicólogo o terapeuta y con su ayuda aprenden e incorporan estrategias para manejar mejor la situación: Técnicas de relajación y abordaje. Meditación. Chi Kung, Yoga, Baile, Tenis, etc, etc. Otras sencillamente aceptan los síntomas y éstos van remitiendo con el tiempo, pero esta actitud no enseña a la persona a reaccionar de forma proactiva en ulteriores situaciones.

Lo importante es que no se dramatice el hecho, ni se hable tan a la ligera de depresión; sino entender que el problema aquí expuesto, no tiene su causa en un desarreglo bioquímico de nuestro organismo como sería el caso de una auténtica depresión mayor o endógena.  Lo que hay que entender es que se trata de un trastorno del estado de ánimo transitorio generado tanto por una falta de adaptación a una realidad poco elaborada y por tanto, poco o nada deseada, así como por un miedo a lo que nos supera o a aquello que hemos aprendido a odiar y rechazar:  “¡no soporto volver al trabajo!”; “¡no puedo volver a enfrentarme a mi jefe...a ese rol que me supera...a separarme de mis niños pequeños...a enfrentarme a mis incapacidades, etc, etc!” Estas son el tipo de afirmaciones y la actitud que motivan y desencadenan todos los síntomas ya mencionados.

No obstante, podemos dar algunas pautas de reincorporación al trabajo. La primera de todas es: pensar y hablar del trabajo únicamente cuando se está en él y se deba cumplir con el mismo. Al mismo tiempo, descubrir qué tendríamos que cambiar de nuestra actitud para que esta obligación sea más creativa y llevadera, ya que esto siempre lo podemos conseguir. Incorporar  a  nuestra vida extra laboral actividades nuevas y motivadoras, algunas de las cuales ya he mencionado.

Bajo el punto de vista de la medicina tradicional china (MTC), cada estación está asociada a un órgano, y cada uno de éstos órganos, a su vez actúan sobre las distintas emociones del ser humano. En este caso, el  otoño, elemento metal, vinculado a los pulmones, afecta a las emociones de la tristeza y la melancolía, por lo que será muy útil trabajar ciertas series asociadas a estas emociones.

Será conveniente tener en cuenta que con la transición de una estación a otra se produce un cambio visible en la naturaleza que nos rodea, pero también uno invisible y real en nuestra propia naturaleza humana. Lo que pasa con la llegada del otoño es que tras un corto período de belleza insuperable por el cambio cromático en las hojas de los árboles, éstas caen dejando sólo el esqueleto o tronco con lo que el paisaje se ve triste y desolado, se recogen algunos frutos de la tierra, se acortan los días con lo que las noches se hacen más largas y más proclives a la melancolía y la tristeza, con la consecuencia conocida por todos, que en los países donde hay pocas horas de sol, la gente tiene un carácter más introvertido y triste según las estadísticas.  Por ello no es de extrañar que unido a las razones anteriormente expuestas, bastantes personas sientan que su estado anímico cambia aparentemente sin ninguna razón; pero en el fondo, sí hay una razón: el comportamiento de la naturaleza tiene una repercusión en nuestra propia naturaleza, ya que somos energía que continuamente se interrelaciona con nuestro entorno y somos influidos por todos sus efectos.
(Sería bueno tener en cuenta que las hojas no caen en vano, sino que son el sustrato de un nuevo florecer; al igual que la melancolía también ha sido la musa para la creación de grandes obras literarias, por lo que no la hemos de rechazar, sino de modificar y utilizar.)

Por ello, los antiguos sabios y maestros chinos, conociendo estos hechos, observaron, estudiaron, y aplicaron éste conocimiento para combatir los estados carenciales, negativos o patológicos del ser humano. Crearon secuencias de ejercicios gimnásticos basados en el movimiento de los animales, en posturas estáticas y dinámicas; aunaron todo su saber y nos regalaron el Chi Kung, un tesoro enormemente valioso para mejorar tanto nuestro estado físico como psicoemocional.

Jeroni Hernàndez
Psicoterapeuta en Sabadell


divendres, 12 de juliol de 2013

CON LA MEJOR INTENCIÓN

Un día, una pequeña abertura apareció en un capullo; un hombre se sentó y observó por varias horas como la mariposa se esforzaba para que su cuerpo pasase a través de aquel pequeño agujero. Entonces, pareció que ella ya no lograba ningún progreso. Parecía que ella había ido lo más lejos que podía en su intento y no podía avanzar más. El hombre decidió ayudar a la mariposa: tomó una tijera y cortó el resto del capullo. La Mariposa entonces, salió fácilmente.

¡Pero su cuerpo estaba atrofiado, era pequeño y tenía las alas aplastadas.!

El hombre continuó observándola porque él esperaba que, en cualquier momento, las alas de ella se abrirían y se agitarían para ser capaces de soportar el cuerpo, el que a su vez, iría tomando forma.

Nada ocurrió!

En realidad, la mariposa pasó el resto de su vida arrastrándose con un cuerpo deforme y alas atrofiadas. Ella nunca fue capaz de volar. Lo que el hombre, en su gentileza y voluntad de ayudar no comprendía, era que el capullo apretado y el esfuerzo necesario para que la mariposa pasara a través de la pequeña abertura, era el modo por el cual el fluido del cuerpo llegaría a las alas, de tal forma que ella estaría pronta para volar una vez que estuviera libre del capullo.  Algunas veces, el esfuerzo es justamente lo que precisamos en nuestra vida. Si pudiéramos pasar a través de nuestras vidas sin obstáculos, seriamos lisiados. No seríamos tan fuertes como podríamos haber sido y nunca podríamos volar.

Anónimo

Metàfora il · lustrativa del que passa quan amb la nostra millor intenció, fem pels altres aquelles obligacions o deures que els servirien per al seu procés de creixement i autoconfiança.

dimecres, 10 de juliol de 2013

CAS D’INSEGURETAT I LUDOPATÍA

R. S. està entre els 35 i 40 anys. Casat i pare de dues filles. Treballa a la mateixa empresa on va començar fa al voltant de 20 anys. Fa dos anys que al van ascendir a un càrrec directiu. Això suposa que té la responsabilitat de gestionar un grup de persones a més d’altres funcions que fins aleshores no havia gestionat. La primera reacció és de satisfacció i orgull davant d’aquesta confiança dipositada en ell, i per la normal retribució que el càrrec comporta.

Passat un mes des del seu nomenament, comença a tenir episodis d'ansietat i preocupacions dels quals no s'allibera ni finalitzada la seva jornada laboral. En fa un hàbit parlar-ne amb la seva esposa, i esdevé un tema de conversa quotidià que canvia la relació a un estat de tensió i preocupació constants en la parella.

R. S. comença a penedir-se d'haver acceptat el càrrec, a culpar-se per no estar a l'alçada que s'esperava d'ell. Aquest tipus de queixes continuades augmenta i amb això, el nostre subjecte comença a visitar el bar quan abans només anava a prendre un cafè. Al poc temps, i sense adonar-se, refereix que va començar a jugar el sobrant a les escurabutxaques. Passats diversos mesos s'adona que té un problema amb el joc, ja que s'observa que quan està molt alterat, s'escapa al bar on pren alguna cosa mentre va jugant a les màquines. D'un joc puntual, passa a ser un hàbit constant del qual no pot escapar-se cap día i que es tradueix en una aparent relaxació; un estat d'eufòria i "com tenir la ment en blanc -“segons les seves pròpies paraules"- mentre juga, però per passar a un estat de mal humor, angoixa, agressivitat i baix rendiment laboral. Al problema de la manca de confiança i habilitat per delegar funcions en els altres, s'uneix la tensió que li provoca amagar aquest nou hàbit sorgit en el seu intent de tranquil·litzar i calmar la seva angoixa.

En el si familiar els problemes s'han agreujant ja que R. S. trasllada el seu mal humor, agressivitat i malestar constants a casa, fins que la situació es fa insostenible, ja que la seva esposa no entén la seva conducta i, finalment ell es veu obligat a confessar el problema amb el joc. A partir d’aquí és ella l'encarregada de buscar una solució.

En aquest cas, el més important no han estat les pèrdues econòmiques, ja que R. S. ha reaccionat bastant a temps, sinó les conseqüències derivades d'una falta de gestionar un problema puntual quan s'ha presentat, o sigui: no gestionar la falta de confiança i seguretat per afrontar les noves responsabilitats del càrrec.

Utilitzo la Teràpia Breu Estratègica, la originalitat de la qual és que obligo al nostre subjecte a seguir jugant, però d'una manera determinada per mi. Paral·lelament treballem perquè recuperi la seva seguretat i aprengui a gestionar les situacions que el càrrec comporta. A això unim estratègies perquè els problemes de la feina es quedin a la feina i no siguin motiu de preocupació -per altra banda totalment innecessària- en la vida de parella.

Hem necessitat 11 sessions per a la parcial resolució del cas. Com a record d'aquesta teràpia, a la seva senyora li quedarà un bonic regal producte de l"estalvi" en no jugar-s’ho a les escurabutxaques, i a R. S. la convicció que davant un problema que no pot resoldre per si mateix, no ho ha d'amagar o posposar, sinó afrontar-lo amb l'ajuda que necessiti.

R. S. ha vençut totalment l’addicció al joc i treballa en la gestió de les limitacions que el van portar a caure. Se sent content i fort en el seu càrrec, tot i que diu: -Ja sé que no puc baixar la guàrdia!”-

dissabte, 29 de juny de 2013

MIEDOS Y FOBIAS. LA PARADOJA DE LA EVITACIÓN

¿Qué es una fobia? Es una reacción de miedo desproporcionada e ilógica (en apariencia) con la que una persona responde a un estímulo, evitándolo y viéndose incapaz de enfrentarse al mismo.

Todos conocemos alguna persona que está bajo la tiranía del miedo impidiéndole hacer cosas que desearía hacer… O, alguna otra que tiene algún determinado tipo de fobia que la incapacita para relacionarse o enfrentarse a determinadas situaciones, con lo que ve empobrecida su vida.

Todas estas personas tiene algo en común: Evitan enfrentarse al motivo de sus miedos o fobias; así como en todos los casos los familiares de los fóbicos tienen la misma reacción: “Ayudar” al paciente acompañándole o haciendo por él las cosas que le provocan el miedo o la limitación, con lo cual no sólo no le ayudan sino que incrementan el problema, ya que de esta forma el fóbico entra en  ciclo de la evitación y, por lo tanto, de la limitación.

"El miedo mirado a la cara se convierte en valor, mientras que... el miedo evitado se transforma en terror".

Conviene saber que evitar enfrentarnos a la situación desencadenante del miedo equivale a aumentar la intensidad del mismo; mientras que cuando nos enfrentamos, vemos con sorpresa que el miedo era menor de lo que temíamos.

Con esto hemos logrado dos cosas:

  • Primero. Frenamos el avance del miedo.
  • Segundo. Aumenta nuestra autoconfianza


Jeroni Hernàndez Gonzàlez
Terapia para fobias en Sabadell


divendres, 28 de juny de 2013

COMUNICACIÓ

La consulta estarà oberta 
el mes de juliol i la primera quinzena d'agost.

dimecres, 26 de juny de 2013

Benvinguts al meu blog

Benvinguts al meu blog.

Espero que les persones que el visitin trobin resposta a les seves preguntes, o simplement els resulti útil per a la fi que desitgin.

Aniré escrivint petits comentaris informatius sobre les activitats que exerceixo així com els resultats obtinguts, i a qui van destinades.

També afegiré articles vinculats al món de la teràpia i les tècniques de creixement personal.
L'objectiu dels mateixos serà donar una informació clara alhora que pràctica per a aquells que vulguin convertir-se en exploradors i potenciadors de recursos i habilitats ja presents o per descobrir.

Des d'aquestes línies us animo a fer una recerca lúdica, però alhora profunda d'aquestes parcel · les fosques i moltes vegades temudes, que pel fet d'evitar, poden lligar-nos a una existència grisa i poc atractiva.

Atreveix-te a mirar-te, reconèixer-te i canviar allò que et limita!

El Buscador

La seva insatisfacció interior el portava a anar d`un cantó a l`altra, la seva buidor el feia cercar arreu. Sempre a l`aguait d`on podia trobar el miracle que omplís totes les mancances que arrossegava: insatisfacció, buidor, solitud, tristor i aquell -“no sé que em passa... però mai estic bé amb mi mateix!”.

Es podia dir Martí, Montserrat, Marcel, Andreu... Concretament el personatge d`aquesta historia és en Miquel. Ja està a la quarantena. Diu de sí mateix que és un buscador...que sempre ha buscat. Quan li preguntes l`objectiu de la seva recerca s`embolica molt per intentar dir-te que el que està buscant es quelcom que li ajudi a ser feliç. Això ho descobreixes tu, per que ell no ho sap  simplificar tant.

Encara no ha trobat la senzillesa necessària per saber comunicar allò que en el fons és el que vol, allò que volem tots i cap a on anem de la forma que cadascú sap i pot: a la recerca de la felicitat!

En Miquel va néixer fa molt de temps i sempre recorda haver estat buscant. Quan el sents parlar, notes que coneix una mica de tot i més si tu no coneixes el tema del que parla. El que sí és segur és que si vols assabentar-te de les noves o velles “tècniques” de l`auto coneixement li pots preguntar a ell. Si vols saber sobre velles i noves tècniques mentals també... si vols saber sobre teràpies pregunta-li, segur que també tindrà resposta.

Martí, Marçal Andreu i el nostre Miquel... tots son ànimes mig buides i perdudes en la seva pròpia recerca.

Busquen  tant que no s`en adonen que no es pot abraçar tot i conservar-ho tot; no s`en adonen que la recerca ràpida i sense perseverança no és un camí, no és una forma de creixement, sinó més aviat de dispersió quan no segueixen una pauta marcada i es donen el temps necessari per produir canvis. 

Quan el sento parlar de tantes tècniques i disciplines i línies de superació...no puc deixar de fer-me preguntes; una d`aquestes que em ve sense parar es.

-Per què segueix buscant si ja ho ha provat tot?

-Quantes coses necessita fer un persona per trobar-se bé a si mateixa?

Si ha provat tantes i tantes tècniques, significa que res no funciona o és amb ell que no funcionen?

Perquè una de les coses que em sorprenen d`en Miquel és que cada vegada que em parla d`un “nou” descobriment, en parla com si fos la cosa més meravellosa i miraculosa que hom pugui trobar.

Fa molt de temps em parlava del ioga... -“Oh, es increïble! M`han dit que amb el ioga aviat tindré la pau i l`equilibri que sempre he buscat. Es el que estava esperant a la meva vida!”-

Després van venir la teràpia bioenergètica... la teràpia de la respiració conscient (Rebirthing)... la teràpia del riure i tantes i tantes d`altres.

I més tard em va parlar amb tant i tant d`entusiasme de la relaxació, que em preguntava que feia jo perdent totes aquestes meravelles que podien omplir tota la meva vida.

Avui, en Miquel encara busca, ara ha descobert la respiració holotròpica, diu que li canviarà la seva vida. Jo, el miro, me l`escolto i em pregunto a mi mateix..., li puc parlar d`en Pau?

En Pau va ser un altre buscador, també va buscar i buscar i buscar durant anys.

Al cap de tants anys de recerca es va adonar que no es pot anar buscant a fora la essència que portem a dins. Va descobrir que tornant-se cap a dins, entrant a dins seu, no li calen tècniques, no li cal imitar als altres. Sempre m`en recordo per que és el que més em va agradar de les seves confessions.

-“Saps que...? -em deia!- Abans sempre anava darrera de qualsevol mestre o tècnica...sempre vivia cap a fora.

Un bon dia em vaig quedar quiet...vaig escoltar la meva respiració...em vaig tranquil·litzar...vaig ignorar totes les veus que m`empenyien a sortir i fugir de mi.

Al cap de molta estona, ja no hi era jo...la meva ment estava en silenci...gaudia d`una pau increïble...d`un buit i alhora d’una plenitud sense precedents. Va ser l`inici del meu canvi.
Ara cada dia em recullo dintre meu...em trobo tan bé!...i amb un somriure de pau em dic a mi mateix: Per què vull provar més coses? Per què necessito sortir fora de mi?”

En Pau avui és un home senzill, al.legre i assequible...

Per això m`agradaria parlar-li a en Miquel, però em pregunto...realment en Miquel vol canviar?

Jeroni Hernández
Terapeuta a Sabadell