dimarts, 7 de maig de 2019

EL BUSCADOR

La seva insatisfacció interior el portava a anar d`un cantó a l`altra, la seva buidor el feia cercar arreu.
Sempre a l`aguait d`on podia trobar el miracle que omplís totes les mancances que arrossegava: insatisfacció, buidor, solitud, tristor i aquell -“no sé que em passa... però mai estic bé amb mi mateix!”.
Es podia dir Martí, Montserrat, Marcel, Andreu...

Concretament el personatge d`aquesta historia és en Miquel.
Ja està a la quarantena. Diu de sí mateix que és un buscador...que sempre ha buscat.
Quan li preguntes l`objectiu de la seva recerca s`embolica molt per intentar dir-te que el que està buscant es quelcom que li ajudi a ser feliç. Això ho descobreixes tu, per que ell no ho sap  simplificar tant.
Encara no ha trobat la senzillesa necessària per saber comunicar allò que en el fons és el que vol, allò que volem tots i cap a on anem de la forma que cadascú sap i pot: a la recerca de la felicitat!

En Miquel va néixer fa molt de temps i sempre recorda haver estat buscant.
Quan el sents parlar, notes que coneix una mica de tot i més si tu no coneixes el tema del que parla.
El que sí és segur és que si vols assabentar-te de les noves o velles “tècniques” de l`auto coneixement li pots preguntar a ell.
Si vols saber sobre velles i noves tècniques mentals també... si vols saber sobre teràpies pregunta-li, segur que també tindrà resposta.

Martí, Montserrat, Marcel, Andreu i el nostre Miquel... tots son ànimes mig buides i perdudes en la seva pròpia recerca.
Busquen  tant que no s`en adonen que no es pot abraçar tot i conservar-ho tot; no s`en adonen que la recerca ràpida i sense perseverança no és un camí, no és una forma de creixement, sinó més aviat de dispersió quan no segueixen una pauta marcada i es donen el temps necessari per produir canvis. 

Quan el sento parlar de tantes tècniques i disciplines i línies de superació...no puc deixar de fer-me preguntes; una d`aquestes que em ve sense parar es.
-Per què segueix buscant si ja ho ha provat tot?
-Quantes coses necessita fer un persona per trobar-se bé a si mateixa?
Si ha provat tantes i tantes tècniques, significa que res no funciona o és amb ell que no funcionen?

Perquè una de les coses que em sorprenen d`en Miquel és que cada vegada que em parla d`un “nou” descobriment, en parla com si fos la cosa més meravellosa i miraculosa que hom pugui trobar.

Fa molt de temps em parlava del ioga... -“Oh, es increïble! M`han dit que amb el ioga aviat tindré la pau i l`equilibri que sempre he buscat. Es el que estava esperant a la meva vida!”-

Després van venir la teràpia bioenergètica... la teràpia de la respiració conscient (Rebirthing)... la teràpia del riure i tantes i tantes d`altres.

I més tard em va parlar amb tant i tant d`entusiasme de la relaxació, que em preguntava que feia jo perdent totes aquestes meravelles que podien omplir tota la meva vida.

Avui, en Miquel encara busca, ara ha descobert la respiració holotròpica, diu que li canviarà la seva vida.
Jo, el miro, me l`escolto i em pregunto a mi mateix..., li puc parlar d`en Pau?

En Pau va ser un altre buscador, també va buscar i buscar i buscar durant anys.
Al cap de tants anys de recerca es va adonar que no es pot anar buscant a fora la essència que portem a dins.
Va descobrir que tornant-se cap a dins, entrant a dins seu, no li calen tècniques, no li cal imitar als altres.
Sempre m`en recordo per que és el que més em va agradar de les seves confessions.

-“Saps que...? -em deia!- Abans sempre anava darrera de qualsevol gurú, mestre o tècnica...sempre vivia cap a fora.
Un bon dia em vaig quedar quiet...vaig escoltar la meva respiració...em vaig tranquil·litzar...vaig ignorar totes les veus que m`empenyien a sortir i fugir de mi.
Al cap de molta estona, ja no hi era jo...la meva ment estava en silenci...gaudia d`una pau increïble...d`un buit i alhora d’una plenitud sense precedents.
Va ser l`inici del meu canvi.
Ara cada dia em recullo dintre meu...em trobo tan bé!...i amb un somriure de pau em dic a mi mateix:
Per què vull provar més coses?
Per què necessito sortir fora de mi?”

En Pau avui és un home senzill, alegre i satisfet.
Per això m`agradaria parlar-li a en Miquel, però em pregunto...realment en Miquel vol canviar?

Jeroni Hernández


Igual que en Paul hi ha moltes persones que davant els problemes o dificultats de les seves vides, comencen una recerca de professionals, teràpies o tècniques que puguin ajudar-los a solucionar els mateixos de forma ràpida i indolora; és a dir, sense esforç per part seva.

Quan una persona té un problema, abans de demanar ajuda, ha intentat canviar-lo o solucionar per si mateix o amb ajuda de familiars, amics o coneguts. Si al final va a un professional, vol dir que s'adona que les seves temptatives de solució són ineficaços.

El matís a tenir en compte és que moltes persones que busquen la vareta màgica que els solucioni el problema sense esforç i amb el mínim d'implicació per part seva. És llavors i en aquest tipus de persones que comença una recerca sense veritable compromís i consciència que si no participen activament en aquest treball, no tindran resultats, o no els tindran de la forma expeditiva que ells els esperen.
I així, si no veuen resultats de seguida, busquen un altre professional o una altra tècnica miraculosa a la qual delegar la feina que els toca fer a ells; convertint-se  d’aquesta forma en coneixedors de tècniques i professionals diferents, sense adonar-se que estan fugint en lloc d'afrontar la realitat i concedir-se el temps necessari per veure els resultats de l'opció triada. 

Només quan siguin capaços d'acceptar aquest fet, i únicament en aquest moment, estaran en condicions d'afrontar i superar qualsevol problema que els afligeixi.
Llavors igual que en Paul constataran la força interna que tenen dins de si mateixos, la qual poden  redirigir en la direcció de la  seva auto conquesta personal. 

Tot i així moltes persones mai acceptaran aquesta realitat, perquè els dóna més rèdit al ser dependents dels altres que acceptar la pròpia responsabilitat de dirigir les seves vides, perquè si s'equivoquen sempre tindran un boc expiatori a qui culpar. D'aquí la darrera pregunta: però em pregunto ... realment en Miquel vol canviar?


  



diumenge, 30 de setembre de 2018

QUAN PARLAR ES CONVERTEIX EN EL NOSTRE PARANY

Hi ha una creença generalitzada de que hem de parlar i expressar contínuament els nostres problemes i sentiments originats pels mateixos.

Quan en consulta preguntem al pacient què fa per alleujar o intentar solucionar els seus problemes, una de les més repetides és aquesta:

"Parlo de tot el que em preocupa amb totes les persones que tinc confiança, i ho faig perquè ho necessito, perquè així em sento millor, i a priori podríem dir que la persona té raó".

Quan parla se sent millor; però no perquè fer-ho l'ajudarà a solucionar el problema; sinó perquè algú l'escolta i això ja és un consol. El que passa és que parlar contínuament es converteix en el nostre propi parany.

Vegem un exemple:

Terapeuta.- Escolta, i pensa bé la resposta. Quan estàs parlant de què et preocupa o et fa patir, et sents igual, millor o pitjor que quan no parles del tema?
Pacient.- Tal vegada em sento millor! Perquè sento que algú s'interessa pels meus problemes ...
Ter.- I quan estàs parlant del que et fa patir, encara que sigui amb algú que  s’interessa pels teus problemes et sents bé?
Pac.- Ah, no. Em poso trist, o em dóna ràbia, o em frustro! 
Ter.- Llavors diries que parlar t’ajuda o al recordar-ho et fa sentir pitjor? 
Pac.- Bé, vist així, em trobo pitjor, però a la vegada m'agrada que algú m’escolti.
Ter.- Avancem una mica més. Quan ja t'has esplaiat, quan fa una estona que has parlat dels teus problemes, et sents igual, millor o pitjor?
Pac.- Bé, pitjor perquè torno a recordar i reviure allò que em preocupa.
Ter.- Així si segueixes donant voltes a allò què et preocupa, significa que parlar t'ajuda a solucionar els problemes o els augmenta perquè li dones més temps i energia? 
Pac.- Bé, no sé què dir!  vist així crec que els empitjoro perquè li dono molta energia i molt de temps.
Ter.- Quan parles, et queixes o t’expresses, és sobre situacions del dia o sobre situacions cròniques que arrossegues sense trobar solució? 
Pac.- Bé, majoritàriament parlo sobre coses que arrossego perquè el que he fet no m’ha funcionat, i això em posa trist i em genera molta preocupació i frustració i altres emocions que de vegades no sé identificar.
Ter.- Així doncs, tenint en compte les teves pròpies respostes, creus que parlar com has vingut fent fins ara, t’és útil i t’ajuda o el problema persisteix? 
Pac.- No. La veritat és que m’ajuda molt poc, perquè ho arrossego i penso que sempre serà igual.

La conclusió a la qual el pacient arriba de forma invariable és que parlar, en aquests casos crònics, el que s’aconsegueix és fer més gran el problema, degut a que l'intent de solució ha de passar per deixar de fer el que no funciona i buscar altres formes d’afrontar-ho.

El diàleg que acabem de llegir és un clàssic dins de la recerca de solucions a problemes crònics que utilitzen moltes persones. I vull fer la distinció entre la cronicitat i l'agudesa. Un tema es tornarà crònic quan hem intentat solucionar-lo a través d'aquestes xerrades amb els nostres familiars o amics, però sense solució.
El tema agut és diferent. En un fet ocorregut el mateix dia o en un molt curt període de temps. En aquest cas és bo comentar-ho, sol•licitar consell o simplement desfogar-nos. Ja que ens ajudarà a sentir-nos millor; però atenció. Es tornarà crònic si després de tres a cinc vegades segueix sense fer-nos sentir millor o sense trobar solució.

Aquí veiem que en principi la persona té la creença que parlar l'ajuda a solucionar els problemes, però recordem que el motiu que el porta a la consulta és que malgrat tenir persones de la seva confiança amb les quals parla, es desfoga i a les que demana consell, tot i així encara ha de buscar ajuda externa.

Vegem-ho d'una altra forma. Parlem en primera persona:

"Cada dia tinc la necessitat de parlar perquè no puc suportar com funciona la meva vida: família, treball, salut, o expectatives. Com em sento frustrat, necessito treure aquesta frustració o tristesa. En principi la o les  persones m’escolten amb interès i desitjos d'ajudar-me. M’aconsellen d'acord a les seves creences, coneixements  i percepcions -que no són les meves- i normalment no funcionen, amb el que segueixo amb la meva queixa diària. Quan les persones m'han escoltat un parell de setmanes seguides i  jo segueixo amb el meus temes, es troben cansades i impotents perquè, malgrat el seu interès, malgrat les seves ganes d'ajudar-me, veuen que no ho aconsegueixen. Llavors, puc començar a veure en els seus ulls aquesta impotència i aquest cansament que puc interpretar com: "Ja s’han cansat de mi!"; "Ja no senten el mateix per mi!" o "el meu problema és tan greu que no té solució!". D'aquesta forma encara em sento pitjor perquè als problemes que tinc, ara afegeixo el sentiment de culpa per no haver fet el que em demanaven per ajudar-me; bé  perquè no ho he sabut fer, perquè no ho he entès o per qualsevol altre motiu.

De cara a l'exterior em converteixo en una persona victimista i rondinaire a la que miren amb pena i a la que eviten si poden. De cara mi mateix encara augmenta la meva tragèdia perquè afegeixo la culpa i el sentiment de rebuig a l'estat en què em trobo.

Si és la meva parella la meva confident, la relació es refreda perquè se sent impotent i cansat d'intentar ajudar-me, i intenta evitar parlar del tema, no per falta d’amor o interès, sinó simplement perquè ho supera, amb el que em puc sentir abandonat per creure que ha deixat d'interessar-se per mi i la meva situació.

Si són amics també intentaran evitar-me per la mateixa raó, i també hi haurà la falsa interpretació sobre la seva manca de suport o afecte.

En el cas de persones que no som amics sinó només coneguts, podrem observar que s'allunyen sense més".


I arribats en aquest punt em vénen algunes preguntes:

  • Heu conegut a alguna persona que va de víctima per la vida?
  • Si és així, Quina estratègia heu fet servir en aquestes situacions?
  • Apropar-vos o allunyar-vos de la persona?
  • Afavorir que una vegada més expliqui les seves penes, o intentar fer-li creure que no són importants?

Mitjançant la Teràpia Breu Estratègica, portem a la persona a que ella mateixa s'adoni que la recerca de la solució en la que ella actua, és allò que augmenta el problema, i d’aquesta forma s’adona de diverses coses molt útils per tenir en compte:

Primera. Que parlar contínuament dels problemes que l'afecten, el resultat és que es la situació empitjora.
Segona. Que dóna una imatge realment patètica perquè la coneixen no per les seves fortaleses, sinó per les seves febleses.
Tercera. Perquè aquesta forma d'actuar provoca posar més distancia entre les persones que l’escolten com també treure importància a allò que per ella la té.
Quarta. Sentir-se tractada com una persona fràgil i feble en la qual no es pot confiar perquè el seu patró de conducte és el victimisme. "Persones que sofreixen per tot". Tant si la situació depèn d'elles, com si no poden fer res.

El fet de descobrir aquests patrons de comportament ja és un pas molt important, perquè enfoca la persona en la recerca d'altres formes d'ajudar-se a si mateixa.

Amb Teràpia Breu Estratègica, aquests pacients en el decurs de dos o tres mesos donen un canvi totalment positiu en les seves vides, fent seves les estratègies que els empoderen i els fan sentir mestres de les seves vides.

Una pregunta interessant per veure on som, seria en aquesta direcció:

-Soc capaç de deixar el passat en el passat i el futur en el futur, o envaeixen el meu ARA sense la meva voluntat?  o el que seria l'equivalent: quan parlo ho faig sobre qüestions que depenen de mi ARA?

Bona introspecció.

Jeroni Hernàndez
Terapèuta i Coach Personal a Sabadell

dilluns, 9 de juliol de 2018

dissabte, 14 d’abril de 2018

En quina situació m'identifico?

Avui pensant en la nova estació de la natura. La primavera, em venia al cap una expressió en anglès: “To declutter” que més o menys estaria en la línia de deixar anar tot allò que ja no necessitem i donar-ho, o desfernos-en per fer espai a noves coses, objectes o fins i tot projectes en la nostra vida.

Esta totalment comprovat de mil formes diferents que les persones ens aferrem de forma bastant obsessiva tant a coses materials com a persones, idees i/o projectes innecessaris o sense sortida.

Això està totalment relacionat amb “l’aferrament” o "attachment". No poder deixar anar res que estigui o hagi passat per les nostres mans o per la nostra vida. Arribaríem i arribem a no deixar anar ni a les persones que no volen estar el nostre costat.

Es el cas de les parelles que han deixat d’estimar-se o que un dels dos ja no estima i no vol seguir vivim amb la parella.

De families que ni s'entenen ni s'estimen, però que no es volen deixar anar per por o per esperit de possessió malaltissa.

Tots coneixem casos del que acabo de dir, o potser tu que estàs llegint aquestes línies et sentis identificat amb el que estic dient.

Una de les màximes o dites més coneguda o més escoltada del budisme es: Hem d'arribar a la conquesta de "la desafecció i el desaferrament”. No sentir-nos lligats a res per no ser o esdevenir esclaus de res.

En diferents línies filosòfiques, el treball personal principal consisteix a arribar al punt de que res no ens posseeixi: ni persones, ni objectes ni idees.

D'aquesta forma arribaríem a la llibertat total com a essers humans. Res ni ningú no ens faria sentir malament quan no ho tenim, ja que la antiga necessitat externa, l’haurien vençut amb la nostra plenitud interna.

En teràpia veiem molt sovint els problemes que aquesta necessitat provoca en les persones: Passant de ser essers lliures a esclaus. Incapaços de desenganxar-se d’una persona tòxica o una parella maltractadora. Incapaços de deixar una feina per aspirar a d’altres més apassionants i engrescadores. Incapaços de desprendre’s d’objectes fins al punt de viure envoltats de coses inútils que no deixen lloc perquè arribin de noves. Incapaços de deixar enrere i transcendir les  idees limitants que engarjolen la ment en un perpetu i castrador bucle.

L’altra part negativa d’estar enganxat és la inseguretat i la por que provoca a la persona adonar-se que no pot prescindir de res o de persones concretes, perquè el sol fet de pensar-hi li provoca un estat d’angoixa que desencadena en sentiments i pensaments desestabilitzants.

L’objectiu d’escriure aquestes línies és perquè ens puguem preguntar si amb la nostra conducta ens sentim essers lliures o esclaus d’una o un altra forma.

Ens podria ajudar contestar aquestes preguntes.

  • Tinc lligams dels que no sigui capaç de desprendrem quan vull?
  • Els puc identificar?
  • Quant de temps i energia em prenen?
  • En soc conscient de la limitació que suposen per a mi?
  • Els he intentat deixar sense èxit, o quin grau d’èxit he tingut?
  • Quines emocions generen en mi la incapacitat de desfer-me’n?

I acabem amb la pregunta més important.

  • Com canviaria la meva vida sense aquests lligams?
  • Puc quantificar tots els avantatges de sentir-me lliure?

I acaba fent una llista de tots els beneficis que obtindries  amb aquest canvi en la teva forma de viure.



Jeroni Hernàndez
Terapèuta i Coach Personal a Sabadell

dijous, 18 de gener de 2018

PROPÒSITS PER AL NOU ANY

Us preguntareu que com és que faig aquesta reflexió quan ja segur que més d’un està involucrat en l’objectiu o objectius que hagi triat. Hi ha dues raons. La primera, m’ha estat impossible i la segona és que encara podeu fer una revisió més profunda i podeu veure si aquests objectius estan realment ben triats. Perquè sinó, no passa res. L’any acaba de començar, i només hauràs dedicat uns quants dies; per tant si no està ben triat, la frustració serà mínima.

Segur que tu com moltes persones ja has planificat diverses coses a fer en aquest nou any. Proposit: Motivar-nos a fer aquests canvis que tant desitgem. Aquests objectius desitjats i llargament esperats.

Objectius com podrien ser:
  • Aprimar-nos.
  • Apuntar-nos a un gimnàs o a la pràctica d'algun ball per fer salut.
  • Deixar alguna addicció com podria ser el tabac, els dolços o altres llaminadures que ens esclavitzen i ens fan sentir-nos malament.
  • Apuntar-nos a aquest curs d'anglès que se'ns resisteix.
  • Apuntar-nos a grups per a conèixer gent i fer noves amistats.
  • Atrevir-nos i buscar un/a amant: "alguna cosa que ens enamori i ens brindi l'oportunitat de renéixer a un món de passió i diversió motivadora".
Tants i tants objectius com frustracions sumen tots aquells que ja hem intentat conquistar i se'ns han escapat de les mans; o millor dit, s'han esvaït com s'esvaeix qualsevol propòsit que no està ben fonamentat i que realment no saben si ho volem.

Per això, deixo aquí algunes reflexions que serveixin per pensar detingudament abans de llançar-nos alegrement en el compromís poc estudiat i mal planificat de qualsevol objectiu que per molt que ho desitgem, no ens porti un cop més a la desfeta emocional i la frustració que suposaria el seu abandó sense haver-ho aconseguit.

Pensem prèviament en els objectius que ja en anys anteriors vam decidir dur a terme i què va passar amb ells. Quants d'aquests vam aconseguir? Quants es van quedar al camí?

Analitzem sincerament els casos en què varen fracassar, ja que darrere d'un fracàs sempre ve una infravaloració i minva d'auto confiança i per tant de seguretat en nosaltres mateixos.

Vegem aquest punt important.
  • Era el nostre objectiu o era l'objectiu que algun familiar o una altra persona desitjava per a nosaltres?
  • Ho desitjàvem realment amb totes les nostres forces, amb un clar propòsit, amb clara convicció?
  • Vàrem mesurar els pros i els contres per saber si teníem possibilitats reals d'assolir-los?
  • Vàrem pensar prèviament com canviaria la nostra vida, o forma d'estar en el nostre entorn si ho aconseguíem?
I podria seguir fent més preguntes fins arribar a la certesa que aquest o aquests objectius que ens plantegem són possibles, sostenibles i reals, perquè tenim la força, els mitjans, la motivació i l'autèntic desig d'aconseguir-los.

Si la nostra reflexió va en aquesta línia segurament serem molt mesurats en la planificació d'objectius, però seguint aquestes pautes la garantia d'aconseguir-los serà molt més elevada.

Bona reflexió i bona elecció per al 2018.


Jeroni Hernàndez
Terapèuta i Coach Personal a Sabadell

dilluns, 4 de desembre de 2017

EN QUIN PUNT ESTAN LES TEVES RELACIONS?

Totes les situacions són excel·lents com a mestres per aprendre sobre la naturalesa humana.

En aquests temps tan convulsos que vivim en Catalunya respecte a Espanya, s'ha acusat per diferents parts que el procés català ha dividit famílies i amics. Aquest fet es vulgui o no, ha obligat a reflexionar a moltes persones sobre la veritat d'aquestes afirmacions.

A les nostres consultes hem rebut a bastantes persones demanant ajuda o consell per solucionar aquesta divisió i poder parlar sense entrar en discussions que trenquessin l'harmonia familiar. Han demanat ajuda tant al coach com al psicòleg, perquè es veien en grans dificultats d'entesa en el si familiar.

Com el nostre treball és bussejar i veure les autèntiques arrels de la falta de comunicació, confiança, interès pels altres i finalment de respecte mutu, aquesta investigació en la majoria dels casos ens ha portat a etapes molt més llunyanes del procés a què es li atribueixen aquestes separacions.

Per a sorpresa dels consultants, els ha portat a descobrir que en realitat no hi havia hagut distanciament o discussió, perquè en realitat no hi havia hagut comunicació després que en períodes inicials de la relació per una o altra part no hagués facilitat la mateixa; motiu per la qual un o altre cedia o senzillament no es parlaven els temes que originessin les naturals diferències entre persones amb històries i formes de pensar i veure el món de manera diferent.

O sigui que el Procés en realitat està ajudant a posar de manifest les famílies, amistats o grups socials que basen la seva relació en passar el temps junts, però sense parlar amb sinceritat i claredat sobre com pensen o senten. Motius: Por al rebuig. Por a la crítica. Por a la diferència.

I aquesta por, a què és deguda?

Doncs pura i planament a que en les relacions sempre n'hi ha un que és més fort -o que crida més i sembla més fort- que l'altre o els altres, i si aquest és autoritari i amb poc respecte per l'opinió aliena, coartarà als altres amb la seva actitud. És el que fàcilment s'ha descobert a l'indagar en les relacions familiars i socials.

Per resumir, concretaré dient que el descobriment en aquest parell d'anys és que el Procés ha servit per redescobrir relacions on ja no havia confiança perquè el que parlava més alt o més temps, ni deixava temps ni respectava l'opinió de l'altre.

De vegades cal un tema fort i candent per deixar al descobert la realitat que no volem veure. Això és el que ha passat ara, però que tira per terra les afirmacions de TOTS els que culpen a la independència de dividir famílies.

Aquestes famílies no estaven dividides, però sí segrestades per la falta de comprensió i respecte dels membres que amb la seva actitud no donaven peu a debatre i arribar a consensos en els temes familiars.

Quines són les teves relacions? Pots expressar i demanar el que vols o tens por de fer-ho?

Pots expressar els teus sentiments i sentir-te escoltat/da, o tens por a la desqualificació?

El Coaching es una eina que us ajudarà a aprendre l’art de la comunicació per tenir una relació sana i d’igualtat.


Jeroni Hernàndez
Terapèuta i Coach Personal a Sabadell

dissabte, 4 de novembre de 2017

CONEC LES MEVES FORTALESES O SOC ESCLAU DE CREENCES LIMITADORES?

És molt freqüent que els pacients que venen a les nostres consultes generalitzin les seves dificultats i problemes quotidians amb la frase que resumeix la seva creença: "Sóc una persona insegura". 

En aquest cas les següents preguntes serien alguna cosa així.
  • Quan et sents insegura?
  • En quines circumstàncies o situacions experimentes la inseguretat?
I de la mateixa manera la resposta també genèrica i automàtica sol ser: "no ho sé! Em trobo insegur en tot!"

Aquestes respostes són certes per a ells perquè no s'han pres el temps per analitzar-se en els diferents àmbits o competències de les seves vides; ja que ... i llanço un parell de preguntes:
  • -Hi ha algú que no sigui bo en res? 
  • Algú que no sigui bo ni tan sols fent la guitza i molestant als altres?

Per sort tots tenim punts de fortalesa. Potser hem de descobrir-los, modificar-los i potenciar-los, però en una direcció que ens ajudi a sentir-nos bé pel que aportem i no pel que restem als altres; per la contribució a la felicitat del nostre entorn i no pel contrari.

El primer que hem de saber és que cap persona és insegura en tot. Això vol dir que tenim recursos i estratègies capaces de redireccionar-les cap a una fita més constructiva i engrescadora.

Moltes persones de totes les edats saben perfectament què i com fer per provocar la discòrdia i la infelicitat en el seu entorn. Per a ells és l'única forma coneguda que tenen per fer-se veure, que els facin cas, perquè almenys així sentir-se que en alguna cosa són importants; que poden exercir un poder més o menys inconscient sobre els altres.

El que potser s'haurien de preguntar aquestes persones si aquesta és la forma en què els agradaria seguir exercint la seva influència o poder sobre els altres; o si per contra, han pensat que aquesta habilitat la podrien transformar per obtenir un resultat contrari, de manera que generarien una font de felicitat i alegria que com un bumerang, els tornaria a ells també. Amb la formulació de noves preguntes que mai els han fet o s'han fet, moltes persones descobreixen sorpreses que tenen una visió bastant distorsionada, equivocada i pobra d’ells mateixos. 

Descobreixen que realment no saben què són capaços de fer, o quines són les possibilitats que no han descobert pel simple fet de no haver aprofundit en un millor auto coneixement.

En aquests casos l'aplicació del Coaching els revelarà noves formes per canviar el sentit d'inseguretat que tenen. Veuran com la creença de sentir-se una persona insegura es va transformant  amb una nova percepció fruit d'una nova interacció social i familiar. Els ensenyarà a través del seu propi auto descobriment que són capaços de transformar les seves relacions amb ells mateixos i amb els altres d'una manera tan ràpida i sistèmica que els sorprendrà per la seva simple efectivitat quan s'apliquen noves formes de comunicació.

CAS.

E... 26 anys. Filla única. Acut a la consulta perquè considera la convivència amb els seus pares com ella anomena "una porqueria de relació". Parlem durant una hora i va descobrint els paranys  i auto enganys en què ella sustenta les seves creences. Adverteix els seus propis mecanismes de defensa que com a contrapartida els veu reflectits en els seus pares.

Durant la sessió arribem a un petit canvi triat per ella mateixa i que es compromet a practicar fins a la nostra propera visita. Quan entra i s'asseu, el primer que em diu sense donar-me oportunitat de preguntar-li res.

"Jo, quin canvi ha donat la meva mare!" Ho diu amb cara somrient i totalment segura que és la seva mare la que ha canviat per si mateixa. En el curs de la sessió es dóna compte que un petit canvi en la seva pròpia actitud, és el que ha propiciat el canvi percebut en la mare.

També afegeix. "Amb lo fàcil que és, Perquè ho fem tot tan difícil ?."

E... torna a la consulta quatre vegades més i decideix que ja no necessita del meu acompanyament, ja que no només ha comprès, sinó que ha après excel·lents estratègies de comunicació. Estic totalment d'acord amb ella, de manera que la felicito.

Ja a punt de marxar em pregunta. "¿Això funciona també en el terreny laboral?" Jo li contesto: ¿Tu què creus? Marxa somrient acomiadant-se amb un: "Bé, si no soluciono un petit problema que tinc amb companys de treball, vindré a veure't".

Aquest és un cas típic de ofuscament en relacions personals i familiars. Casos on el Coaching ajuda a desbloquejar creences limitants i dóna recursos per crear noves formes d'interacció social i familiar.

Molt sovint, és un membre familiar qui ve a preguntar com solucionar un problema, perquè la persona més afectada no veu la necessitat d'un professional per a resoldre problemes familiars enquistats, i per tant que genera situacions de malviure dins de la parella o la família.

Això és més patrimoni dels homes que de les dones; tot i que també hi ha algunes dones que actuen així. Molts homes no accepten que una tercera persona els pugui ajudar  a trobar sortida als seus problemes. Tenen vergonya i prefereixen arrossegar amb ells a risc de tenir una vida buida i fins i tot d'acabar una relació de parella.

"Si limito els meus pensaments, estic limitant les meves possibilitats. Si limito les meves possibilitats, limito el meu creixement com a persona " 


Jeroni Hernàndez
Terapèuta i Coach Personal a Sabadell