dilluns, 9 de juliol de 2018

dissabte, 14 d’abril de 2018

En quina situació m'identifico?

Avui pensant en la nova estació de la natura. La primavera, em venia al cap una expressió en anglès: “To declutter” que més o menys estaria en la línia de deixar anar tot allò que ja no necessitem i donar-ho, o desfernos-en per fer espai a noves coses, objectes o fins i tot projectes en la nostra vida.

Esta totalment comprovat de mil formes diferents que les persones ens aferrem de forma bastant obsessiva tant a coses materials com a persones, idees i/o projectes innecessaris o sense sortida.

Això està totalment relacionat amb “l’aferrament” o "attachment". No poder deixar anar res que estigui o hagi passat per les nostres mans o per la nostra vida. Arribaríem i arribem a no deixar anar ni a les persones que no volen estar el nostre costat.

Es el cas de les parelles que han deixat d’estimar-se o que un dels dos ja no estima i no vol seguir vivim amb la parella.

De families que ni s'entenen ni s'estimen, però que no es volen deixar anar per por o per esperit de possessió malaltissa.

Tots coneixem casos del que acabo de dir, o potser tu que estàs llegint aquestes línies et sentis identificat amb el que estic dient.

Una de les màximes o dites més coneguda o més escoltada del budisme es: Hem d'arribar a la conquesta de "la desafecció i el desaferrament”. No sentir-nos lligats a res per no ser o esdevenir esclaus de res.

En diferents línies filosòfiques, el treball personal principal consisteix a arribar al punt de que res no ens posseeixi: ni persones, ni objectes ni idees.

D'aquesta forma arribaríem a la llibertat total com a essers humans. Res ni ningú no ens faria sentir malament quan no ho tenim, ja que la antiga necessitat externa, l’haurien vençut amb la nostra plenitud interna.

En teràpia veiem molt sovint els problemes que aquesta necessitat provoca en les persones: Passant de ser essers lliures a esclaus. Incapaços de desenganxar-se d’una persona tòxica o una parella maltractadora. Incapaços de deixar una feina per aspirar a d’altres més apassionants i engrescadores. Incapaços de desprendre’s d’objectes fins al punt de viure envoltats de coses inútils que no deixen lloc perquè arribin de noves. Incapaços de deixar enrere i transcendir les  idees limitants que engarjolen la ment en un perpetu i castrador bucle.

L’altra part negativa d’estar enganxat és la inseguretat i la por que provoca a la persona adonar-se que no pot prescindir de res o de persones concretes, perquè el sol fet de pensar-hi li provoca un estat d’angoixa que desencadena en sentiments i pensaments desestabilitzants.

L’objectiu d’escriure aquestes línies és perquè ens puguem preguntar si amb la nostra conducta ens sentim essers lliures o esclaus d’una o un altra forma.

Ens podria ajudar contestar aquestes preguntes.

  • Tinc lligams dels que no sigui capaç de desprendrem quan vull?
  • Els puc identificar?
  • Quant de temps i energia em prenen?
  • En soc conscient de la limitació que suposen per a mi?
  • Els he intentat deixar sense èxit, o quin grau d’èxit he tingut?
  • Quines emocions generen en mi la incapacitat de desfer-me’n?

I acabem amb la pregunta més important.

  • Com canviaria la meva vida sense aquests lligams?
  • Puc quantificar tots els avantatges de sentir-me lliure?

I acaba fent una llista de tots els beneficis que obtindries  amb aquest canvi en la teva forma de viure.



Jeroni Hernàndez
Terapèuta i Coach Personal a Sabadell

dijous, 18 de gener de 2018

PROPÒSITS PER AL NOU ANY

Us preguntareu que com és que faig aquesta reflexió quan ja segur que més d’un està involucrat en l’objectiu o objectius que hagi triat. Hi ha dues raons. La primera, m’ha estat impossible i la segona és que encara podeu fer una revisió més profunda i podeu veure si aquests objectius estan realment ben triats. Perquè sinó, no passa res. L’any acaba de començar, i només hauràs dedicat uns quants dies; per tant si no està ben triat, la frustració serà mínima.

Segur que tu com moltes persones ja has planificat diverses coses a fer en aquest nou any. Proposit: Motivar-nos a fer aquests canvis que tant desitgem. Aquests objectius desitjats i llargament esperats.

Objectius com podrien ser:
  • Aprimar-nos.
  • Apuntar-nos a un gimnàs o a la pràctica d'algun ball per fer salut.
  • Deixar alguna addicció com podria ser el tabac, els dolços o altres llaminadures que ens esclavitzen i ens fan sentir-nos malament.
  • Apuntar-nos a aquest curs d'anglès que se'ns resisteix.
  • Apuntar-nos a grups per a conèixer gent i fer noves amistats.
  • Atrevir-nos i buscar un/a amant: "alguna cosa que ens enamori i ens brindi l'oportunitat de renéixer a un món de passió i diversió motivadora".
Tants i tants objectius com frustracions sumen tots aquells que ja hem intentat conquistar i se'ns han escapat de les mans; o millor dit, s'han esvaït com s'esvaeix qualsevol propòsit que no està ben fonamentat i que realment no saben si ho volem.

Per això, deixo aquí algunes reflexions que serveixin per pensar detingudament abans de llançar-nos alegrement en el compromís poc estudiat i mal planificat de qualsevol objectiu que per molt que ho desitgem, no ens porti un cop més a la desfeta emocional i la frustració que suposaria el seu abandó sense haver-ho aconseguit.

Pensem prèviament en els objectius que ja en anys anteriors vam decidir dur a terme i què va passar amb ells. Quants d'aquests vam aconseguir? Quants es van quedar al camí?

Analitzem sincerament els casos en què varen fracassar, ja que darrere d'un fracàs sempre ve una infravaloració i minva d'auto confiança i per tant de seguretat en nosaltres mateixos.

Vegem aquest punt important.
  • Era el nostre objectiu o era l'objectiu que algun familiar o una altra persona desitjava per a nosaltres?
  • Ho desitjàvem realment amb totes les nostres forces, amb un clar propòsit, amb clara convicció?
  • Vàrem mesurar els pros i els contres per saber si teníem possibilitats reals d'assolir-los?
  • Vàrem pensar prèviament com canviaria la nostra vida, o forma d'estar en el nostre entorn si ho aconseguíem?
I podria seguir fent més preguntes fins arribar a la certesa que aquest o aquests objectius que ens plantegem són possibles, sostenibles i reals, perquè tenim la força, els mitjans, la motivació i l'autèntic desig d'aconseguir-los.

Si la nostra reflexió va en aquesta línia segurament serem molt mesurats en la planificació d'objectius, però seguint aquestes pautes la garantia d'aconseguir-los serà molt més elevada.

Bona reflexió i bona elecció per al 2018.


Jeroni Hernàndez
Terapèuta i Coach Personal a Sabadell

dilluns, 4 de desembre de 2017

EN QUIN PUNT ESTAN LES TEVES RELACIONS?

Totes les situacions són excel·lents com a mestres per aprendre sobre la naturalesa humana.

En aquests temps tan convulsos que vivim en Catalunya respecte a Espanya, s'ha acusat per diferents parts que el procés català ha dividit famílies i amics. Aquest fet es vulgui o no, ha obligat a reflexionar a moltes persones sobre la veritat d'aquestes afirmacions.

A les nostres consultes hem rebut a bastantes persones demanant ajuda o consell per solucionar aquesta divisió i poder parlar sense entrar en discussions que trenquessin l'harmonia familiar. Han demanat ajuda tant al coach com al psicòleg, perquè es veien en grans dificultats d'entesa en el si familiar.

Com el nostre treball és bussejar i veure les autèntiques arrels de la falta de comunicació, confiança, interès pels altres i finalment de respecte mutu, aquesta investigació en la majoria dels casos ens ha portat a etapes molt més llunyanes del procés a què es li atribueixen aquestes separacions.

Per a sorpresa dels consultants, els ha portat a descobrir que en realitat no hi havia hagut distanciament o discussió, perquè en realitat no hi havia hagut comunicació després que en períodes inicials de la relació per una o altra part no hagués facilitat la mateixa; motiu per la qual un o altre cedia o senzillament no es parlaven els temes que originessin les naturals diferències entre persones amb històries i formes de pensar i veure el món de manera diferent.

O sigui que el Procés en realitat està ajudant a posar de manifest les famílies, amistats o grups socials que basen la seva relació en passar el temps junts, però sense parlar amb sinceritat i claredat sobre com pensen o senten. Motius: Por al rebuig. Por a la crítica. Por a la diferència.

I aquesta por, a què és deguda?

Doncs pura i planament a que en les relacions sempre n'hi ha un que és més fort -o que crida més i sembla més fort- que l'altre o els altres, i si aquest és autoritari i amb poc respecte per l'opinió aliena, coartarà als altres amb la seva actitud. És el que fàcilment s'ha descobert a l'indagar en les relacions familiars i socials.

Per resumir, concretaré dient que el descobriment en aquest parell d'anys és que el Procés ha servit per redescobrir relacions on ja no havia confiança perquè el que parlava més alt o més temps, ni deixava temps ni respectava l'opinió de l'altre.

De vegades cal un tema fort i candent per deixar al descobert la realitat que no volem veure. Això és el que ha passat ara, però que tira per terra les afirmacions de TOTS els que culpen a la independència de dividir famílies.

Aquestes famílies no estaven dividides, però sí segrestades per la falta de comprensió i respecte dels membres que amb la seva actitud no donaven peu a debatre i arribar a consensos en els temes familiars.

Quines són les teves relacions? Pots expressar i demanar el que vols o tens por de fer-ho?

Pots expressar els teus sentiments i sentir-te escoltat/da, o tens por a la desqualificació?

El Coaching es una eina que us ajudarà a aprendre l’art de la comunicació per tenir una relació sana i d’igualtat.


Jeroni Hernàndez
Terapèuta i Coach Personal a Sabadell

dissabte, 4 de novembre de 2017

CONEC LES MEVES FORTALESES O SOC ESCLAU DE CREENCES LIMITADORES?

És molt freqüent que els pacients que venen a les nostres consultes generalitzin les seves dificultats i problemes quotidians amb la frase que resumeix la seva creença: "Sóc una persona insegura". 

En aquest cas les següents preguntes serien alguna cosa així.
  • Quan et sents insegura?
  • En quines circumstàncies o situacions experimentes la inseguretat?
I de la mateixa manera la resposta també genèrica i automàtica sol ser: "no ho sé! Em trobo insegur en tot!"

Aquestes respostes són certes per a ells perquè no s'han pres el temps per analitzar-se en els diferents àmbits o competències de les seves vides; ja que ... i llanço un parell de preguntes:
  • -Hi ha algú que no sigui bo en res? 
  • Algú que no sigui bo ni tan sols fent la guitza i molestant als altres?

Per sort tots tenim punts de fortalesa. Potser hem de descobrir-los, modificar-los i potenciar-los, però en una direcció que ens ajudi a sentir-nos bé pel que aportem i no pel que restem als altres; per la contribució a la felicitat del nostre entorn i no pel contrari.

El primer que hem de saber és que cap persona és insegura en tot. Això vol dir que tenim recursos i estratègies capaces de redireccionar-les cap a una fita més constructiva i engrescadora.

Moltes persones de totes les edats saben perfectament què i com fer per provocar la discòrdia i la infelicitat en el seu entorn. Per a ells és l'única forma coneguda que tenen per fer-se veure, que els facin cas, perquè almenys així sentir-se que en alguna cosa són importants; que poden exercir un poder més o menys inconscient sobre els altres.

El que potser s'haurien de preguntar aquestes persones si aquesta és la forma en què els agradaria seguir exercint la seva influència o poder sobre els altres; o si per contra, han pensat que aquesta habilitat la podrien transformar per obtenir un resultat contrari, de manera que generarien una font de felicitat i alegria que com un bumerang, els tornaria a ells també. Amb la formulació de noves preguntes que mai els han fet o s'han fet, moltes persones descobreixen sorpreses que tenen una visió bastant distorsionada, equivocada i pobra d’ells mateixos. 

Descobreixen que realment no saben què són capaços de fer, o quines són les possibilitats que no han descobert pel simple fet de no haver aprofundit en un millor auto coneixement.

En aquests casos l'aplicació del Coaching els revelarà noves formes per canviar el sentit d'inseguretat que tenen. Veuran com la creença de sentir-se una persona insegura es va transformant  amb una nova percepció fruit d'una nova interacció social i familiar. Els ensenyarà a través del seu propi auto descobriment que són capaços de transformar les seves relacions amb ells mateixos i amb els altres d'una manera tan ràpida i sistèmica que els sorprendrà per la seva simple efectivitat quan s'apliquen noves formes de comunicació.

CAS.

E... 26 anys. Filla única. Acut a la consulta perquè considera la convivència amb els seus pares com ella anomena "una porqueria de relació". Parlem durant una hora i va descobrint els paranys  i auto enganys en què ella sustenta les seves creences. Adverteix els seus propis mecanismes de defensa que com a contrapartida els veu reflectits en els seus pares.

Durant la sessió arribem a un petit canvi triat per ella mateixa i que es compromet a practicar fins a la nostra propera visita. Quan entra i s'asseu, el primer que em diu sense donar-me oportunitat de preguntar-li res.

"Jo, quin canvi ha donat la meva mare!" Ho diu amb cara somrient i totalment segura que és la seva mare la que ha canviat per si mateixa. En el curs de la sessió es dóna compte que un petit canvi en la seva pròpia actitud, és el que ha propiciat el canvi percebut en la mare.

També afegeix. "Amb lo fàcil que és, Perquè ho fem tot tan difícil ?."

E... torna a la consulta quatre vegades més i decideix que ja no necessita del meu acompanyament, ja que no només ha comprès, sinó que ha après excel·lents estratègies de comunicació. Estic totalment d'acord amb ella, de manera que la felicito.

Ja a punt de marxar em pregunta. "¿Això funciona també en el terreny laboral?" Jo li contesto: ¿Tu què creus? Marxa somrient acomiadant-se amb un: "Bé, si no soluciono un petit problema que tinc amb companys de treball, vindré a veure't".

Aquest és un cas típic de ofuscament en relacions personals i familiars. Casos on el Coaching ajuda a desbloquejar creences limitants i dóna recursos per crear noves formes d'interacció social i familiar.

Molt sovint, és un membre familiar qui ve a preguntar com solucionar un problema, perquè la persona més afectada no veu la necessitat d'un professional per a resoldre problemes familiars enquistats, i per tant que genera situacions de malviure dins de la parella o la família.

Això és més patrimoni dels homes que de les dones; tot i que també hi ha algunes dones que actuen així. Molts homes no accepten que una tercera persona els pugui ajudar  a trobar sortida als seus problemes. Tenen vergonya i prefereixen arrossegar amb ells a risc de tenir una vida buida i fins i tot d'acabar una relació de parella.

"Si limito els meus pensaments, estic limitant les meves possibilitats. Si limito les meves possibilitats, limito el meu creixement com a persona " 


Jeroni Hernàndez
Terapèuta i Coach Personal a Sabadell

dijous, 19 d’octubre de 2017

Giorgio Nardone: “Tenemos que habituarnos a vivir con la probabilidad y no con la certeza”

Cada día tomamos decisiones. A cada momento. A veces somos más conscientes de ello, otras ni nos damos cuenta; unas son más banales, otras más trascendentales. Pero siempre estamos tomando decisiones. Y es que la vida nos obliga continuamente a elegir. Pero no por habitual, esta práctica sea más placentera. Todo lo contrario. Hay personas que tienen miedo a decidir, que sienten pánico ante la idea de tener que escoger. Y eso las puede llegar a incapacitar en su día a día, porque como asegura el psicólogo Giorgio Nardone en su último libro, El miedo a decidir , un día u otro nos tocará decidir.

Delegar la responsabilidad de elegir en otros, explica Nardone, es una de las tácticas que utilizan estas personas ante el pánico que experimentan frente a una elección. “Pero sólo eres libre cuando eres responsable de tus decisiones”, explica el psicólogo italiano a La Vanguardia. “Es un gesto de libertad diaria, pero la mayoría quiere menos responsabilidad, cuando en realidad, a mayor responsabilidad, mayor libertad”, remata.

Sólo eres libre cuando eres responsable de tus decisiones
GIORGIO NARDONE (Psicólogo)

Ante la toma de una decisión, hay cinco miedos, según Nardone, que pueden entrar a escena:
El miedo a equivocarnos, a no estar a la altura, a exponerse al juicio de los demás, a perder el control y a la impopularidad. El primero es el más recurrente, quizás el más universal, y es que “queremos evitar el error”, esgrime este psicólogo. Mientras que tras el segundo puede esconderse una baja autoestima, o lo que vendría a ser lo mismo: la idea de no ser capaz “de tomar la mejor decisión”, como relata en el libro este especialista, creador de la Terapia Breve Estratégica y uno de los mayores exponentes de la llamada Escuela de Palo Alto.

El miedo a exponerse al juicio de los demás, como el de equivocarse, quizás sea uno de los más extendidos, aunque seguramente constituya uno de los más paradójicos. Y lo es por el simple hecho de que lo que piensen los demás de una persona trasciende al control de ésta. Es una utopía querer controlar los juicios de los otros, como lo es querer tener la certeza de que seremos capaces de controlar la nueva situación que se derive de la toma de una decisión.

Ya lo decía Buda: “La búsqueda de certidumbre conduce a la incertidumbre”. 

“No hay que caer en la trampa del exceso de rigor”, escribe Nardone en su última obra, y es que “conduce a la asfixia de la capacidad”. “Tenemos que acostumbrarnos a vivir con la probabilidad y no con la certeza, porque de ahí sólo partimos hacia la inseguridad y al bloqueo”, agrega.

Con respecto al miedo a la impopularidad, Nardone resume su punto de vista a través de una sentencia muy explícita: “Saberse amado es una necesidad primordial, pero la necesidad de sentirse amado por todos es su expresión disfuncional”. Al final todo se reduce a lo que hace ya más de 1.500 años sentenciaba el filósofo estoico Epicteto: “No son los hechos en sí los que perturban a los hombres, sino los juicios que los hombres formulan sobre los hechos”.
Una idea, ésta, que Nardone remata en su libro citando a Ludwig Wittgenstein, quien aseguraba que “la realidad es el fruto del lenguaje que utilizamos para describirla”.

Preguntas incorrectas

Hay que tener en cuenta también que, a veces, la respuesta a un dilema se convierte en una quimera porque la pregunta está mal planteada y, en consecuencia, no tiene solución, tal como defendía Immanuel Kant. “O concretamos las preguntas o lo único que hacemos es crear contextos indecidibles”, señala Nardone. Para este psicólogo también es necesario acabar con la idea falaz de la existencia de decisiones irrevocables, porque es un planteamiento incierto. Muchas veces se puede deshacer lo hecho.

La realidad es el fruto del lenguaje que utilizamos para describirla
LUDWIG WITTGENSTEIN (Filósofo)

De lo que relata Nardone en ‘El miedo a decidir’ se extrae la idea de que lo más importante a la hora de elegir es la gestión del miedo. “Sólo quien ha tenido miedo puede ser valiente; lo demás es únicamente inconsciencia”, arguye el psicólogo italiano en su libro. Y es que para él es evidente que todos tenemos miedo, pero la diferencia entre el valiente y el miedoso es que “el primero lo acepta y lo gestiona, mientras que el segundo no lo acepta y lo sufre”. En consecuencia, es evidente que el camino a seguir no es evitar el miedo, ya que “cuanto más se evita”, esgrime, “más se alimenta”. Este psicólogo asegura que la única vía para superar el miedo es evocándolo. Vendría a ser como lo que defendía en su día William Shakespeare, quien postuló que “el loco es aquel que intenta expulsar su propia sombra y se pierde en ella”. Nardone habla de practicar la “tortura voluntaria”, que consiste en dedicar cinco minutos al día a evocar pensamientos e imágenes no deseadas para que la mente acabe rechazándolas con el tiempo. “Es la estrategia de echar más leña al fuego”, apunta.

Así pues, todo se reduce a tener la capacidad de enfrentarnos a nuestros miedos a la hora de decidir, algo relativamente fácil de teorizar pero difícil de llevar a la práctica. Pero lo cortés no quita lo valiente, y como reza un conocido koan japonés: “Aplazar las decisiones nos hace perder la capacidad de decidir”.

Artículo del psicólogo y psicoterapeuta Giorgio Nardone.

dissabte, 14 d’octubre de 2017

OCUPACIÓ VERSUS PREOCUPACIÓ

Començo qualsevol tractament o trobada d'ajuda amb preguntes semblants a aquestes.
  • On focalitzes la teva atenció?
  • Cap a on van els teus pensaments la major part del temps?
I ho faig així perquè amb això la persona fàcilment pot veure les conseqüències d'aquesta atenció sobre els mateixos; ja que en realitzar aquesta auto observació, genera unes emocions fàcilment verificables.

No sé si vaig ser jo o una altra persona el que va encunyar aquesta frase: "Els nostres pensaments creen la nostra realitat", però la faig servir des de fa tants anys que la considero meva. I ho faig amb molta freqüència perquè en els enregistraments que realitzo en teràpia per entrenar al pacient en autocontrol, o en el transcurs del context terapèutic la repeteixo de moltes maneres, amb l'objectiu que provoqui una atenció transformadora als pensaments limitants o negatius que la persona pugui arrossegar. He triat aquest tema ara perquè a causa del moment soci polític pel qual passem, observo la gran preocupació obsessiva de moltíssimes persones pel desenvolupament del mateix.

Això és així perquè tant en una situació com la present com en temes quotidians de la nostra vida, hi ha poques persones que hagin adquirit l'habilitat de viure el present, sense veure's arrossegades per pensaments del passat o del futur. I si mirem només amb una miqueta de deteniment, podrem observar que aquestes preocupacions són totalment inútils, perquè no depenen de nosaltres, o no depenen de nosaltres en el moment; però en canvi són fonts de malestar, ja que originen preocupació i ansietat totalment evitables, si les deixem passar i ens enfoquem únicament en allò que sí que depèn de nosaltres.

Per fer-ho més clar faré servir alguns exemples. Hi ha una allau de notícies amb opinions d'innombrables fonts de diversa índole que parlen sobre el preocupant moment actual. Estem envaïts i ens envaim de watsapps enviant i reenviant totes aquestes informacions reals, hipotètiques o desgavellades. Tot això ha creat un clima de tensió, de por i d'incertesa del que poques persones s'escapen.

Les meves preguntes estarien enfocades en què poguessis analitzar de quina manera permets que tot això afecti la teva vida personal.
T'ocupes d'allò que depèn de tu i per tant pots actuar?
O per contra ets d'aquestes persones que vas emetent alarmisme i et preocupes per coses sobre les quals no tens ni pots tenir cap control o influència?

Resumint-ho senzillament. Ets de les persones que "s'ocupen" o de les que es "preocupen"? La diferència és molt clara.
Les persones que s'ocupen, fan allò que depèn d'elles, i per tant són i se senten feliços amb l'acció. Creixen, progressen, van cap als seus objectius. Són persones pro actives.

Les que es preocupen no fan res de res. Només es queixen de com van les coses i viuen en la lamentació constant sense posar-se en acció. Són persones reactives i això podria ser per dos motius:
Un. No depèn d'elles, en aquest cas, haurien de deixar de pensar en el motiu de la preocupació per no entrar en l'ansietat i en el gran i inútil desgast energètic, que les pot portar a trastorns de la son, tristesa, frustració, etc.
Dos. No són capaços de fer res per falta de formació. En aquest cas sempre podrien aprendre a fer alguna cosa. Deixar de lamentar-se i veure de quina manera podrien fer allò que sí poden.

Aquesta actitud és molt comú en una immensa majoria de la població.
Està basada en la creença equivocada que "si no et preocupes" significa que les coses no t'importen i per tant no ets bona persona; però el resum final és: Aquesta creença és totalment falsa perquè quan penses en un ésser estimat amb llàstima o únicament amb sentiments de més o menys preocupació, no només no l'ajudes en absolut; sinó que tu et generes un malestar inútil i infructuós, i en aquest cas, aquest és el sentiment que li transmetries a aquesta persona. Val a dir que això es pot aplicar també a situacions de tota mena: laborals, social, etc.

Fem nostre la premissa:
"Si depèn de tu. ¡Ocupa't! I si no depèn de tu, despreocupa't!"

Jeroni Hernàndez
Terapèuta i Coach Personal a Sabadell