dissabte, 14 d’octubre de 2017

OCUPACIÓ VERSUS PREOCUPACIÓ

Començo qualsevol tractament o trobada d'ajuda amb preguntes semblants a aquestes.
  • On focalitzes la teva atenció?
  • Cap a on van els teus pensaments la major part del temps?
I ho faig així perquè amb això la persona fàcilment pot veure les conseqüències d'aquesta atenció sobre els mateixos; ja que en realitzar aquesta auto observació, genera unes emocions fàcilment verificables.

No sé si vaig ser jo o una altra persona el que va encunyar aquesta frase: "Els nostres pensaments creen la nostra realitat", però la faig servir des de fa tants anys que la considero meva. I ho faig amb molta freqüència perquè en els enregistraments que realitzo en teràpia per entrenar al pacient en autocontrol, o en el transcurs del context terapèutic la repeteixo de moltes maneres, amb l'objectiu que provoqui una atenció transformadora als pensaments limitants o negatius que la persona pugui arrossegar. He triat aquest tema ara perquè a causa del moment soci polític pel qual passem, observo la gran preocupació obsessiva de moltíssimes persones pel desenvolupament del mateix.

Això és així perquè tant en una situació com la present com en temes quotidians de la nostra vida, hi ha poques persones que hagin adquirit l'habilitat de viure el present, sense veure's arrossegades per pensaments del passat o del futur. I si mirem només amb una miqueta de deteniment, podrem observar que aquestes preocupacions són totalment inútils, perquè no depenen de nosaltres, o no depenen de nosaltres en el moment; però en canvi són fonts de malestar, ja que originen preocupació i ansietat totalment evitables, si les deixem passar i ens enfoquem únicament en allò que sí que depèn de nosaltres.

Per fer-ho més clar faré servir alguns exemples. Hi ha una allau de notícies amb opinions d'innombrables fonts de diversa índole que parlen sobre el preocupant moment actual. Estem envaïts i ens envaim de watsapps enviant i reenviant totes aquestes informacions reals, hipotètiques o desgavellades. Tot això ha creat un clima de tensió, de por i d'incertesa del que poques persones s'escapen.

Les meves preguntes estarien enfocades en què poguessis analitzar de quina manera permets que tot això afecti la teva vida personal.
T'ocupes d'allò que depèn de tu i per tant pots actuar?
O per contra ets d'aquestes persones que vas emetent alarmisme i et preocupes per coses sobre les quals no tens ni pots tenir cap control o influència?

Resumint-ho senzillament. Ets de les persones que "s'ocupen" o de les que es "preocupen"? La diferència és molt clara.
Les persones que s'ocupen, fan allò que depèn d'elles, i per tant són i se senten feliços amb l'acció. Creixen, progressen, van cap als seus objectius. Són persones pro actives.

Les que es preocupen no fan res de res. Només es queixen de com van les coses i viuen en la lamentació constant sense posar-se en acció. Són persones reactives i això podria ser per dos motius:
Un. No depèn d'elles, en aquest cas, haurien de deixar de pensar en el motiu de la preocupació per no entrar en l'ansietat i en el gran i inútil desgast energètic, que les pot portar a trastorns de la son, tristesa, frustració, etc.
Dos. No són capaços de fer res per falta de formació. En aquest cas sempre podrien aprendre a fer alguna cosa. Deixar de lamentar-se i veure de quina manera podrien fer allò que sí poden.

Aquesta actitud és molt comú en una immensa majoria de la població.
Està basada en la creença equivocada que "si no et preocupes" significa que les coses no t'importen i per tant no ets bona persona; però el resum final és: Aquesta creença és totalment falsa perquè quan penses en un ésser estimat amb llàstima o únicament amb sentiments de més o menys preocupació, no només no l'ajudes en absolut; sinó que tu et generes un malestar inútil i infructuós, i en aquest cas, aquest és el sentiment que li transmetries a aquesta persona. Val a dir que això es pot aplicar també a situacions de tota mena: laborals, social, etc.

Fem nostre la premissa:
"Si depèn de tu. ¡Ocupa't! I si no depèn de tu, despreocupa't!"

Jeroni Hernàndez
Terapèuta i Coach Personal a Sabadell

dissabte, 5 d’agost de 2017

dimecres, 12 d’abril de 2017

¿Sabemos cómo aumentar nuestra autoestima?

Muchas veces oímos hablar de la "autoestima". ¿Pero sabemos realmente de qué se trata?

La autoestima es un término que ha entrado en el lenguaje coloquial y cada vez más parece que sea la responsable de muchos problemas personales, profesionales y relacionales.

Pero al fin y al cabo, ¿Qué quiere decir autoestima?



Antes que todo podemos reflexionar sobre el origen etimológico de las dos palabras que la componen, auto y estima: Según la Real Academia de la Lengua Española, Auto es un elemento compuesto y que significa "propio" o "por uno mismo", como por ejemplo auto-ayuda es ayudarse a uno mismo. Estimar es el arte o ciencia de calcular o determinar el valor de algo.

Si componemos los dos significados podemos intuir que la autoestima determina la cantidad de aprecio que tenemos hacia nosotros mismos, el cual depende del valor que nos atribuimos en diferentes circunstancias y momentos de nuestra vida.

Entonces, la autoestima depende del valor que nosotros nos damos, pero ¿Esto de qué depende? ¿Cuáles son los elementos que usamos para atribuir el valor a nosotros mismos?

Esta pregunta resulta muy compleja, porque aunque es cierto que podemos realizar este ejercicio de autoevaluación sobre infinitos elementos, lo que valoramos en realidad son nuestros éxitos.

Claramente, la percepción de éxito es diferente para cada uno de nosotros; cada persona tiene presente cuáles son los objetivos que desea alcanzar, y lograrlos o no cambian mucho el valor que se da a si misma. Saber que los objetivos que alcanzamos son los ladrillos que construyen nuestra autoestima, convierte un término psicológico poco operativo en algo que nos indica el camino para conseguir aumentar nuestra autoestima: construir objetivos alcanzables, los cuales al lograrlos nos irán aportando dosis de autoestima.

Nuestra vida puede ser vista como un recorrido de objetivos, desde el primero y más sencillo, hasta nuestros objetivos finales más ambiciosos, donde cada pequeño paso se convierte en un éxito que afianza la seguridad en nosotros mismos y que día tras día nos permite ser cada vez más fuertes, y con una mayor y más sana autoestima.

Texto original por Mauro Bolmida, Psicólogo-Psicoterapeuta


dimarts, 20 de desembre de 2016

BONES FESTES

BON NADAL I FELIÇ ANY 2017

Que el nou any augmenti la nostra sensibilitat per ser més respectuosos i amorosos amb l'ésser humà i amb la natura.

FELIZ NAVIDAD Y FELIZ AÑO 2017.
Que el nuevo año aumente nuestra sensibilidad para ser más respetuosos y amorosos con el ser humano y con la naturaleza.

MERRY CHRISTMAS AND HAPPY YEAR 2017.
May the new year increase our sensitivity to be more respectful and loving with the human being and with nature.

dimarts, 22 de novembre de 2016

COM ENS CONSIDEREM: MITJA O SENCERA?

Estem a punt d’acabar un nou any i vull compartir unes reflexions al voltant del mon de la parella, ja que és un tema de freqüents consultes en el nostre treball.

De manera alarmant em venen persones amb dinàmiques emocionals disfuncionals referents a les parelles i l’enamorament cec i malaltís. És per això, que un cop més, desitjo compartir algunes reflexions que crec seran útils per a qui tingui orelles i autèntiques desitjos de canviar.

És curiós i bastant trist veure com les persones ens anul•lem en nom de mal entès amor. Són moltes les persones que viuen i veuen a través dels ulls de l'enamorat o enamorada. renunciant a tenir una vida pròpia i renunciant a creure que la felicitat ha de venir de nosaltres i no dels altres.

Frases com:
"Amor, tu ets la meva felicitat!"
"Sense tu no podria viure perquè tu ets el meu món!"
"Si no és amb tu, no vull seguir vivint!"

Un escrit tret de qualsevol missiva d'amor mostra de seguida la necessitat que tenim de l'altre per aconseguir la felicitat. Evidentment aquestes frases i moltes altres conseqüència de mítiques cançons i poemes que els seus autors amb o sense consciència van sembrant en la població com una condemna que realment l'amor ens ha d'anul•lar com a persones:
"Sense tu no sóc res ni ningú!".
"Tu ets tota la meva vida!".
"Si em deixes, em moriré de pena!".

És més, em fa pensar en aquesta maleïda frase: "Necessitem trobar la nostra mitja taronja."

I aquí... no ens indignem i rebel•lem contra nosaltres mateixos en acceptar aquest pensament i fomentar aquesta creença?

No hem de pensar en nosaltres mateixos com aquesta mitja taronja; sinó com la taronja sencera que NO necessita de l'altra meitat; sinó que sent sencera i ben completa, i des d'aquesta llibertat i felicitat interna tria compartir-la amb la persona que li agrada i estima.

Reflexionem sobre això, i valorem tot el que som, ja que d'aquesta valoració vindrà el reconeixement i estimació de nosaltres mateixos, i serà en nosaltres que posem la nostra confiança i no en terceres persones. No és això una pobresa de qui l'escriu?

Quan una persona diu: "Tu ets la meva felicitat!". No s'està negant a si mateixa en posar la felicitat en mans de l'altre i no en la grandesa d'ànima i la valoració de si mateixa?"

Què passarà quan l'altra persona no respongui a les seves expectatives?

Haurà deixat anar la felicitat de la seva vida? Si una persona no ens vol... ja no val la pena viure?

I no fa encara més mal quan diu?: "Tu ets el meu món i la meva vida!". Som tan pobres que la felicitat ha de venir de la mà d'una altra persona?

Tan poc valorem el nostre món que necessitem viure-ho a través de la projecció en una altra persona?

Desitjo que aquestes reflexions ajudin a les persones que han posat la seva felicitat en mans de les seves parelles, amants o amics, a que la situació canvïi i es facin responsables d' elles mateixes.

Jeroni Hernàndez
Terapèuta i Coach Personal a Sabadell

divendres, 21 d’octubre de 2016

DEPRESSIÓ POSTVACACIONAL I TARDOR

L'estiu ha donat pas a la tardor, i no només han quedat enrere els llargs i assolellats dies estiuencs amb les activitats extres i típiques que l'acompanyen: sol, banys, viatges, tertúlies i passejades amb els amics o familiars; sinó que també han acabat les vacances.

Aquest curt i anhelat període de temps durant el qual, la persona cansada d'un llarg any de tedi, de rutina, responsabilitats i obligacions; moltes vegades mal portades, descansa i oblida; centrant-se en allò que li agrada i potser gaudint de la família o altres activitats lúdiques com en cap altra època de l'any. Per això és un període lúdic i de descans molt esperat. La part negativa és que aviat s'acaba i la persona ha de tornar a la "rutina" i el "patiment" de sempre, temuda i no desitjada. Són les persones que així ho viuen les que han donat peu al terme depressió postvacacional o síndrome postvacacional.

I això no és d'estranyar, ja que la persona que no estima la seva feina, que no se sent ben retribuïda pel mateix, que el troba monòton i avorrit, que no té esperances de canvi, que no gaudeix d'un bon ambient al mateix i, en definitiva, que ho viu com una obligació tediosa i poc gratificant, després d'aquest curt període de descans, es torna a veure immersa en allò que voldria evitar. Els efectes solen ser variats: apatia, tristesa, ansietat, mal humor, cert tipus d'insomni, problemes digestius, nerviosisme en més o menys grau, absència o poques ganes de seguir amb la vida que es porta, etc.

Aquests símptomes solen durar el que la persona triga a "adaptar-se" novament al seu treball.

Algunes persones van al psicòleg o terapeuta i amb la seva ajuda aprenen i incorporen estratègies per gestionar millor la situació: Tècniques de relaxació i abordatge. Meditació. Txi Kung. Ioga. Ball. Tennis, etc, etc. Altres senzillament accepten els símptomes i aquests van remetent amb el temps, però aquesta actitud no ensenya a la persona a reaccionar de forma pro activa en ulteriors situacions.

L'important és que no es dramatitzi el fet, ni es parli tan a la lleugera de depressió; sinó entendre que el problema aquí exposat, no té la seva causa en una falla bioquímic del nostre organisme com seria el cas d'una autèntica depressió major o endògena.

El que cal entendre és que es tracta d'una sèrie de símptomes generats tant per una falta d'adaptació a una realitat poc elaborada i per tant, poc o gens desitjada, així com per una por al que ens supera o allò que hem après a odiar i rebutjar: "no suporto tornar a la feina!"; "No puc tornar a enfrontar-me al meu cap ... a aquest rol que em supera ... a separar-me dels meus nens petits ... a afrontar les meves incapacitats, etc, etc!" Aquestes són el tipus d'afirmacions i la actitud que motiven i desencadenen tots els símptomes ja esmentats.

No obstant això, podem donar algunes pautes de reincorporació a la feina. La primera de totes és:

-Pensar i parlar del treball únicament quan ho hem de fer i hem de complir amb el mateix. Alhora, descobrir què hauríem de canviar de la nostra actitud perquè aquesta obligació sigui més creativa i suportable, ja que això sempre ho podem aconseguir. Incorporar a la nostra vida extra laboral activitats noves i motivadores, algunes de les quals ja he esmentat.

Des del punt de vista de la medicina tradicional xinesa (MTC), cada estació està associada a un òrgan, i cada un d'aquests òrgans, al seu torn actuen sobre les diferents emocions de l'ésser humà. En aquest cas, la tardor, element metall, vinculat als pulmons, afecta les emocions de la tristesa i la malenconia, pel que serà molt útil treballar certes sèries associades a aquestes emocions.

Serà convenient tenir en compte que amb la transició d'una estació a una altra es produeix un canvi visible en la natura que ens envolta, però també un invisible i real en la nostra pròpia naturalesa humana.

El que passa amb la vinguda de la tardor és que després d'un curt període de bellesa insuperable pel canvi cromàtic en les fulles dels arbres, aquestes cauen deixant només l'esquelet o tronc amb el que el paisatge es veu trist i desolat, es recullen alguns fruits de la terra, s'escurcen els dies de manera que les nits es fan més llargues i més proclius a la malenconia i la tristesa, amb la conseqüència coneguda per tots, que en els països on hi ha poques hores de sol, la gent té un caràcter més introvertit i trist segons les estadístiques. Per això no és d'estranyar que unit a les raons anteriorment exposades, bastants persones sentin que el seu estat anímic canvia aparentment sense cap raó; però en el fons, sí que hi ha una raó: el comportament de la naturalesa té una repercussió en la nostra pròpia naturalesa, ja que som energia que contínuament s'interrelaciona amb el nostre entorn i som influïts per tots els seus efectes.

(Fora bo tenir en compte que les fulles no cauen en va, sinó que són el substrat d'un nou florir; igual que la malenconia també ha estat la musa per a la creació de grans obres literàries, pel que no l'hem de rebutjar , sinó de modificar i utilitzar.)

Per això, els antics savis i mestres xinesos, coneixent aquests fets, van observar, estudiar, i van aplicar aquest coneixement per combatre els estats carèncials, negatius o patològics de l'ésser humà. Van crear seqüències d'exercicis gimnàstics basats en el moviment dels animals, en postures estàtiques i dinàmiques; van unir tot el seu saber i ens van regalar el Txi Kung, un tresor enormement valuós per millorar tant el nostre estat físic com psico emocional.

Jeroni Hernàndez
Terapèuta i Coach Personal a Sabadell

dimarts, 11 d’octubre de 2016

AUTOESTIMA

Em trobo sovint que algunes persones manifesten tenir una sana autoestima quan se senten bé amb el seu cos, amb la seva forma de vestir i/o encaixen dintre del grup d’amics o familiars; però en canvi no contemplen com a part de l’autoestima la seva capacitat de dur a terme els projectes, objectius u altres desitjos relacionats amb les seves habilitats laborals o de competències de creixement en general.

Fins i tot es queden bastant sorpreses quan les meves preguntes van en aquesta direcció. Afortunadament després s’adonen de que realment han obviat alguns camps que tenen moltíssima importància en les bases per a una autèntica i sana autoestima.

Per despertar la seva atenció vers aquests temes acostumo a fer algunes preguntes, de les quals en faig un exemple.
  • Et sents satisfet/ta del teu desenvolupament professional: estudis, treball, projectes de canvi, etc?
  • Ets sents satisfet/ta de com son les teves relacions socials?
  • Quan acostumes a fer projectes o plantejar-te reptes, arribes fins al final o els deixes a mitges?
  • Quan t’equivoques en alguna cosa...Quina es la teva reacció?
  • Aprens de l’experiència o et castigues mentalment insultant-te i maltractant-te?
  • Quan tens un problema...l’amagues i fas com si no hi fos o cerques la forma de resoldre’l?
I potser la pregunta més reveladora de la nostra autoestima.

***Confies en tu per la resolució dels teus problemes, projectes, objectius, etc...o diposites la confiança en l’ajuda externa?

Una altre pregunta que ens faria reflexionar i acostar-nos més a allò que és realment l’autoestima podría ser:
  • Qué és el que més m’agrada de mí: la meva imatge o la consecució dels meus èxits?
  • Què valoro més de amí: el meu cos o allò que soc capaç de fer?
Se m’acut la reflexió de que quan una persona es guapa i ten bon tipus, la persona no te gaire mèrit, ja que és un regal de la natura. Tots sabem que hi ha persones amb una figura bonica i estilitzada i no han fet ni han de fer res per aconseguir-ho; i en canvi hi ha d’altres que viuen en una constant lluita (dietes, matxucar-se en un gimnàs, caminar, córrer, etc, etc) per mantenir-se en uns estàndards establerts per la societat, ja que si no encaixes, sembla que no estiguis ben mirat; perquè malauradament el primer que es valora d’una persona no es la seva intel·ligència o els seus valors, sinó la seva figura.

Però no és el cas quan amb el nostre esforç, compromís i perseverança som capaços d’avançar, crear-nos i viure el destí que volem.

També tot sovint la pregunta que es fa la gent es aquesta: Com s’aconsegueix l’autoestima? Com puc saber si la meva autoestima gaudeix de bona salut?

Segons el meu entendre i vull deixar clar que és la meva opinió, l’autoestima neix i creix a mida que som capaços d’anar assolint els petits i/o grans reptes que la vida ens posa el davant. Cada vegada que n’assoli’m un, és com pujar un esglaó vers el cim d’aquesta qualitat. Ser capaços d’aconseguir els nostres propòsits ens genera satisfacció, seguretat i autoconfiança en les nostres capacitats que senten les bases de la tant i tant anomenada i desitjada autoestima.

Alguns exemples del que dic:

Una persona vol fer un acte concret i en té por i per això ho va relegant i evitant:
  • Parlar amb el veí sobre un tema espinós.
  • Declarar-se a la persona que li agrada.
  • Anar sol a comprar a una botiga.
  • Presentar-se a una prova per por a no superar-la.
Son petits però exemples quotidians que la gent evita de forma habitual. Mentre que la persona ho va evitant, la por creix i per tant la inseguretat, manca de confiança i –autoestima- també creixen.

Però un bon dia, aquesta persona fa el que popularment es coneix com: “agafar el brau per les banyes”, es a dir, decideix afrontar la qüestió encara que tingui por. Bé, doncs, en aquest cas, tant si la persona té èxit com si no, ja ha avançat en la conquesta de la autoestima, perquè ella “sap” que ho ha afrontat. I aquesta petita conquesta li dona força i confiança per anar afrontat altres, ja que viu en la seva pròpia experiència que afrontar no es tant dur com pensava i que la recompensa en canvi és sentir-se més tranquil·la i satisfeta de si mateixa.

I la meva última pregunta: Després de llegir les meves reflexions...

Com està la teva autoestima? 

Sigues amable amb tu!

Jeroni Hernàndez
Terapèuta i Coach Personal a Sabadell